La nova etapa de globalització i extensió de la democràcia que s'ha creat arran de l'extinció de la URSS no ha afectat tant al món àrab com a altres zones: allà ja havia una forta presència islamista de manera que amb la caiguda del comunisme la tensió no ha afluixat. Les causes que conformen aquesta inestabilitat són múltiples:
* religioses : dferivades de les diferències ferotges entre sunnites i chiites, però també amb l'aparició de grups radicals (Al Qaeda, estat islàmic) que amb accions terroristes encara tensionen més la situació.
* polítiques: poques són les nacions democràtiques; la majoria monarquies dictatorials o en mans de militars o oligarquies.
* La corrupció és un aspecte rellevant.
* Els interessos econòmics i polítics nordamericans i occidentals xoquen en una zona que alhora engloba paísos molt rics (Aràbia, Qatar, Dubai) i altres pobres (Iemen, Jordània) i que en les últimes dècades va provocar dues guerres de força importància: la de Irak (que va desposseir del poder a Saddam Hussein) i la de Afganistan (que va acabar amb el règim dels talibans). Auspiciades i dirigides per els Estats Units, el resultat és la de dos païssos sense estat i en fase de total anarquia política i enorme violència de tot tipus.
De tot això deriva les anomenades primaveres àrabs: un seguit de protestes que demanaven reformes , democràcia , transparència i la fi de la corrupció, però també hi havia interessos molt opòsats entre els manifestants (més laicisme vs. més fonamentalisme). Passat ja uns anys podem establir que excepte Tunis, la resta de nacions estan igual o pitjor. Hi ha guerra civil a Sírtia a Iemen i va haver a Líbia.
Us passo un text que crec que pot ser molt vàlid per entendre el procés. Ja el vaig penjar per fer una de les fitxes de Història, però cara a l'examen (si surtís la pregunta) a més pren un punt de vista polític i històric molt defensable:
Les primaveres àrabs i la perspectiva de la història
Avui, les primaveres àrabs que van arrencar al desembre del 2010
tenen un pòsit de desencís. La majoria dels que hi van participar han descobert
el trist destí de la joventut. Tunis, on tot va començar, després de la caiguda
de Ben Alí ha acabat governada pels islamistes; al Marroc les protestes van
acabar provocant canvis constitucionals però continua governat per un rei amb
poders molt més enllà del que s’espera d’una democràcia; a Algèria no ha
canviat l’autoritarisme dels vells militars i polítics nacionalistes; Líbia és
avui encara, després de la sagnant caiguda i mort de Gaddafi, un misteri en
explosió; Síria viu una terrible guerra civil i Iemen ha vist que canviar un
president no és garantia d’acabar amb un règim. Egipte és la darrera prova d’un
cert fracàs en la lluita entre modernitat, islamisme, corrupció, realpolitik,
nacionalisme i tirania. Fa poc més d’una setmana, un cop d’estat militar
justificat per les massives protestes populars acabava amb l’efímer govern dels
Germans Musulmans democràticament elegit –malgrat tot– a les urnes. Davant
d’aquest nou episodi d’una etapa històrica d’avenços i reculades, no manquen
els qui, després dels ingenus que creien que tot era qüestió d'unes
manifestacions i unes eleccions més o menys lliures, ara justifiquen amb
fatalisme la impossibilitat de conjuminar democràcia i món àrab, defensant que
només a Occident –i als països de tradició occidental o cristiana- seria
possible la societat lliure.
Aquesta idea, no només peca de simple sinó d’estar absolutament
centrada en el present immediat. Si la Revolució Francesa va suposar
l’establiment dels drets de l’home, el final de l’Antic Règim i l’esperança
d’una nova etapa de la història de la Humanitat guiada per la Llibertat i la
Igualtat, només cal recordar que entre 1789 i 1871 França va ser governada per
cinc monarques –dos reis que volgueren tornar a l’Absolutisme, un rei
constitucional i dos emperadors dels francesos– i que no seria fins la III
República que s’estabilitzaria la democràcia parlamentària (...)
Joan Safont El Matí digital,
22-02-14
http://www.elmati.cat/article/3240/les-primaveres-arabs-i-la-perspectiva-de-la-historia
i voleu ampliar, mireu aquest link
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada