RESUM FINAL SEGLE XX

                                                                    RESUM FINAL     SEGLE  XX

	quan	Orígens/causes	desenvolupament	conseqüències
Colonialisme	1870	Revolució industrial que necessita primeres matèries i nous mercats.	Conquesta d’Àfrica i part d’Àsia per les nacions europees. Conf. Berlín 1885	Imperis colonials britànic i francès. Explotació indígenes.
Primera Guerra Mundial	1914- 1918	Guerra Balcans. Triple Entesa /Aliança Assassinat príncep hereu.	Front occidental i front oriental. Guerra trinxeres. Entrada EUA. Derrota Rússia i derrota final Alemanya.	Tractat de Versalles. Desaparició 4 monarquies imperials. Canvi mapa a Europa.
Revolució Russa	1917	Monarquia absolutista Economia i societat com a l’Antic Règim. Participació de Rússia a la 1ªGM.	Vagues, desercions i abdicació del tzar(febrer 17) Octbre:Presa del poder dels boltxevics liderats per Lenin.	Primer país marxista – comunista. Guerra civil 18-21 Naixement de la URSS.
Període d’entreguerres	1918-1939	Inestabilitat i crisi derivada del final de la 1GM Creixement a EUA (dècada 20)	Ascens feixisme Consolidació comunisme URSS. Stalin successor Lenin.	Segona Guerra Mundial
Crac del 29	1929	Auge EUA post 1ªGM Beneficis i consumisme. Inversions bursàries	Caiguda en picat del preu de les accions a la borsa de N. York.	Crsi i depressió als anys 30. Roosevelt i el New Deal de Keynes.
Feixismes	Entre 1920 i 1945	Crispació social (Itàlia), crisi econòmica (Alemanya) i ferides del tractat de Versalles	Itàlia: Mussolini després de la marxa sobre Roma (1922) Alemanya: Hitler al guanyar les eleccions de 1933. Dictadures feixistes	Fi del parlamentarisme. Estat policial. Control econòmic i social. Racisme. Expansionisme territorial. Segona Guerra Mundial.
Segona Guerra Mundial	1939-1945	Tractat de Versalles Inestabilitat social i política europea. Expansionisme nazi.	1939-41:Victòries alemanyes i japoneses 1941-42: Entrada de la URSS i dels EUA. Equilibri. 1943-45: derrota Alemanya i Japó (bombes atòmiques)	Fi del feixisme. Judicis Nüremberg. ONU. Alemanya dividida en 4. Teló d’acer. Dues noves superpotències i inici de la Guerra Freda.
Guerra freda	1945-1991	Diferències polítiques i econòmiques  entre les dues noves superpotències (capitalisme vs. comunisme)	Diversos períodes de tensió i distensió. OTAN.vs. Pacte Varsòvia. Punts àlgids: guerra Corea, mur Berlín, míssils Cuba, guerra Vietnam.	Divisió del món en dos grans blocs durant 45 anys.
Descolonització	1945	Colonialisme europeu. Feblesa europea post 2GM Nou ordre internacional Líders carismàtics	Independència Índia i altres països d’Àsia. Israel (48) Conf. Bandung (55) Independència països africans	Fi del colonialisme i inici del neocolonialisme. Naixement del Tercer Món.
Europa  occ.    1945-91	1945	Estabilitat política Ajudes del Pla Marshall	Creixement econòmic. Unió Europea a partir del Tractat de Roma (57)	Estat del benestar Ampliació progressiva de la UE. Maig 68 a París.
Fallida bloc soviètic	1989	Immovilisme, manca llibertats i poca productivitat. Caiguda del mur de Berlín (89)	Accés al poder de Gorbatxev: Inici reformes (perestroika). Intent de cop d’estat i  desaparició URSS.	Fi del comunisme a Europa. Ampliació UE i OTAN. Fi de la Guerra Freda.
El món actual	1991	Fi de la Guerra Freda i extensió del capitalisme. Desenvolupament i extensió de les noves tecnologies.	Globalització. Diferències centre-perifèria. Guerres a Irak i Afganistan post 11-S. Creixement i crisi econòmica. Extensió de la democràcia.	Emergència països BRICS. Xina superpotència. Conflictes al món àrab. Migracions a Europa i Nordamèrica. Sobreexplotació i problemes mediambientals.

Resum final. El segle XIX

                                                 RESUM FINAL    SEGLE XIX  

Revolucions liberals	Conseqüència de la Rev. Francesa (1789) es va estendre per Europa al llarg del S. XIX (onades revolucionàries de 1820, 1830, 1848)
Defensa	llibertat de l’individu, l’individualisme, la  propietat privada, la igualtat política i social.
Reclama	constitució, sobirania nacional, separació de poders, eleccions parlamentàries, separació Estat-Església, llibertat política i econòmica
Evolució	La burgesia reclama el liberalisme a finals XVIII i inicis del XIX. Quan arriba al poder, el frena: del sufragi censatari al sufragi universal i d’aquest a la participació de les dones.
Conseqüències	Fi progressiu de l’absolutisme, triomf polític de la burgesia , i exaltació del nacionalisme (independència colònies americanes, Grècia o unificacions d’Itàlia i Alemanya).

	1ª Rev. Industrial	2ª Rev. Industrial
Períodes i països	Va començar a finals del XVIII  a Anglaterra i després es va estendre per l’Europa Occidental.	Agafa les últimes dècades del XIX i les primeres del XX. Estats Units és el millor exemple però també Alemanya, Anglaterra, França o Japó..
Sectors afectats en transformació	Es va passar de la producció manual a l’automatitzada en el sector tèxtil. Es va desenvolupar el sector siderúrgic. Millores en l’agricultura.	Als anteriors cal sumar el químic, elèctric, comunicació, financer, administratiu
Demografia	Encara es manté l’Antic Règim Demogràfic i  s’inicia la baixa de  la taxa de mortalitat	Baixa bastant la taxa de mortalitat, conseqüència d’una millora en sanitat i higiene i d’un augment de la producció d’aliments
Nous invents i noves energies	Màquina vapor Watt Carbó. Ferrocarril, Vaixell a vapor.	Electricitat i petroli. Bombeta, càmera de fotos, cinema, ascensor, motor d’explosió, telèfon, armes de repetició, nevera, raigs x, ràdio, ... Automòbils, primers avions.
Transformacions socials	Èxode rural a les ciutats. Explotació obrera: proletariat urbà Ascens de la burgesia.	Triomf del gran capitalisme. Nous mètodes de treball (taylorisme/fordisme). Sindicats. Domini de la burgesia i creació i ampliació de la classe mitjana. Creixement de les ciutats (gratacels)

Davant l’explotació de la classe obrera surten dues grans ideologies:

Marxisme

Basada en les teories de Karl Marx i Engels. “Manifest comunista”(1848). Explica la història com una lluita de classes permanent entre opressors i oprimits (materialisme dialèctic). La classe treballadora ha de conquerir l’estat, acabar amb la propietat privada i les classes socials i proclamar el socialisme. L’estat nacionalitzarà els mitjans de producció.  1ª i 2ª Internacional. Amb els anys es va dividir entre els ortodoxos (o dogmàtics marxistes) i els revisionistes: d’aquí sorgirà la diferència entre comunisme i socialdemocràcia.

Anarquisme

Ideari basat en la llibertat absoluta de l’individu i el rebuig total a qualsevol autoritat i jerarquia. Proposa acabar amb la p.privada i col·lectivitzar la producció (els anarcocomunistes- Kropotkin- proposen repartir-ho segons necessitats i els anarcocolectivistes-Bakunin- segons esforç). Van xocar amb els marxistes i foren expulsats de la AIT. Partidaris de l’actuació directa i espontània.

EL MÓN ACTUAL (II)

La regió més conflictiva és en els últims anys la del món àrab.

La nova etapa de globalització i extensió de la democràcia que s'ha creat arran de l'extinció de la URSS no ha afectat tant al món àrab com a altres zones: allà ja havia una forta presència islamista de manera que amb la caiguda del comunisme la tensió no ha afluixat. Les causes que conformen aquesta inestabilitat són múltiples:
* religioses : dferivades de les diferències ferotges entre sunnites i chiites, però també amb l'aparició de grups radicals (Al Qaeda, estat islàmic) que amb accions terroristes encara tensionen més la situació.
* polítiques: poques són les nacions democràtiques; la majoria monarquies dictatorials o en mans de militars o oligarquies.
* La corrupció és un aspecte rellevant.
* Els interessos econòmics i polítics nordamericans i occidentals xoquen en una zona que alhora engloba paísos molt rics (Aràbia, Qatar, Dubai) i altres pobres (Iemen, Jordània) i que en les últimes dècades va provocar dues guerres de força importància: la de Irak (que va desposseir del poder a Saddam Hussein) i la de Afganistan (que va acabar amb el règim dels talibans). Auspiciades i dirigides per els Estats Units, el resultat és la de dos païssos sense estat i en fase de total anarquia política i enorme violència de tot tipus.

De tot això deriva les anomenades primaveres àrabs: un seguit de protestes que demanaven reformes , democràcia , transparència i la fi de la corrupció, però també hi havia interessos molt opòsats entre els manifestants (més laicisme vs. més fonamentalisme). Passat ja uns anys podem establir que excepte Tunis, la resta de nacions estan igual o pitjor. Hi ha guerra civil a Sírtia a Iemen i va haver a Líbia.




 Us passo un text que crec que pot ser molt vàlid per entendre el procés. Ja el vaig penjar per fer una de les fitxes de Història, però cara a l'examen (si surtís la pregunta) a més pren un punt de vista polític i històric molt defensable:

Les primaveres àrabs i la perspectiva de la història

Avui, les primaveres àrabs que van arrencar al desembre del 2010 tenen un pòsit de desencís. La majoria dels que hi van participar han descobert el trist destí de la joventut. Tunis, on tot va començar, després de la caiguda de Ben Alí ha acabat governada pels islamistes; al Marroc les protestes van acabar provocant canvis constitucionals però continua governat per un rei amb poders molt més enllà del que s’espera d’una democràcia; a Algèria no ha canviat l’autoritarisme dels vells militars i polítics nacionalistes; Líbia és avui encara, després de la sagnant caiguda i mort de Gaddafi, un misteri en explosió; Síria viu una terrible guerra civil i Iemen ha vist que canviar un president no és garantia d’acabar amb un règim. Egipte és la darrera prova d’un cert fracàs en la lluita entre modernitat, islamisme, corrupció, realpolitik, nacionalisme i tirania. Fa poc més d’una setmana, un cop d’estat militar justificat per les massives protestes populars acabava amb l’efímer govern dels Germans Musulmans democràticament elegit –malgrat tot– a les urnes. Davant d’aquest nou episodi d’una etapa històrica d’avenços i reculades, no manquen els qui, després dels ingenus que creien que tot era qüestió d'unes manifestacions i unes eleccions més o menys lliures, ara justifiquen amb fatalisme la impossibilitat de conjuminar democràcia i món àrab, defensant que només a Occident –i als països de tradició occidental o cristiana- seria possible la societat lliure.

Aquesta idea, no només peca de simple sinó d’estar absolutament centrada en el present immediat. Si la Revolució Francesa va suposar l’establiment dels drets de l’home, el final de l’Antic Règim i l’esperança d’una nova etapa de la història de la Humanitat guiada per la Llibertat i la Igualtat, només cal recordar que entre 1789 i 1871 França va ser governada per cinc monarques –dos reis que volgueren tornar a l’Absolutisme, un rei constitucional i dos emperadors dels francesos– i que no seria fins la III República que s’estabilitzaria la democràcia parlamentària (...)

                                                                                                                                            Joan Safont  El Matí digital, 22-02-14

http://www.elmati.cat/article/3240/les-primaveres-arabs-i-la-perspectiva-de-la-historia


i voleu ampliar, mireu aquest link

http://www.compartiendomiopinion.com/2013/12/el-mundo-arabe-tres-anos-despues-de-la.html