Aquí teniu un nou grup de resums.
3a - 3b. La guerra freda.
L’any 1946 Churchill va emprar per primer cop la definició de Teló d’acer per
a referir-se a la divisió que va sorgir entre l’Europa liberal i
l’Europa comunista a l’acabar la II Guerra Mundial. L’etapa
protagonitzada pels EUA i la URSS va tenir un enfrontament en tots
nivells, conegut com a Guerra Freda.
1. La bipolarització del món.
A
l’acabar la II Guerra Mundial, la URSS havia decidit mantenir el
control dels països conquerits, a més d’impulsar la formació de governs
comunistes a tots els països de l’Europa de l’est, que van passar a
estar sota tutela soviètica. Stalin, a partir de la victòria a Alemanya,
va decidir que era el moment d’expandir el comunisme.
Els
EUA, temorosos de l’expansió comunista, van intentar impedir l’avanç. A
Grècia es va intervenir per a frenar les guerrilles comunistes, i van
enviar vaixells de guerra per a mostrar la seva determinació a evitar la
instauració d’un règim comunista.
El
1947 Truman va iniciar una política destinada a contenir el comunisme, i
va crear la CIA. També va afavorir la reconstrucció dels països de
l’Europa occidental amb l’aplicació del Pla Marshall, que oferia
donacions i crèdits als països que ho demanessin a condició que als
governs no hi hagués ministres comunistes. La URSS i els països de l’est
el van rebutjar, denunciant que era una forma de control dels EUA.
La URSS, que va dividir el món en els sectors imperialista i democràtic,
va celebrar una reunió a Polònia, on els països de l’est es van
comprometre a instaurar uns governs comunistes que estarien tutelats per
la URSS, i on es va definir l’estratègia comuna que havien de seguir en
aquests països els Partits Comunistes (Kominform).
El
primer conflicte es va donar a Txecoslovàquia el 1948, on el Partit
Comunista, amb el suport de l’exèrcit, va forçar a dimitir el president
del govern de coalició.
2. ELS CONFLICTES DE LA GUERRA FREDA.
Es
coneix com a Guerra Freda l’actitud bel·ligerant que van mantenir els
dos blocs, i que va desencadenar la cursa d’armament i una successió de
conflictes en països perifèrics.
2.1. El bloqueig de Berlín.
A
les parts orientals d’Alemanya i Berlín, controlades pels soviètics, es
va instaurar un règim comunista. Davant d’això els aliats van decidir
unificar els tres sectors occidentals per a crear un estat federal. La
URSS va reaccionar bloquejant Berlín (en territori oriental), i els EUA
van crear un pont aeri que unia Berlín amb la part occidental
d’Alemanya. L’any següent (1949) van néixer oficialment la RFA i la RDA.
La RFA acabaria ingressant a la OTAN, i la RDA al Pacte de Varsòvia.
El
1961, per a evitar l’èxode massiu dels ciutadans del Berlín est, i al
no aconseguir la integració de la part occidental a la RDA, la URSS va
fer construir el Mur de Berlín, que representa el símbol més clar de la Guerra Freda, aïllant així Berlín oest.
2.2. La Guerra de Corea.
A
l’acabar la II Guerra Mundial les tropes russes van ocupar el nord de
Corea, i les tropes americanes el sud. El 1949 les tropes s’havien
retirat sense haver aconseguit unificar el país, quedant un govern
comunista al nord i una dictadura militar al sud.
El
1950 Stalin va animar Corea del Nord a ocupar el sud, que es va
defensar amb l’ajut dels EUA, que van recuperar territori iniciant una
ofensiva cap al nord. Xina va defensar Corea del Nord i va fer recular
les tropes nordamericanes. Finalment, l’any 1953 es va signar un
armistici i es va acceptar la divisió de Corea en 2 estats.
El
Japó, abans enemic dels EUA, ara esdevenia un nou aliat en el pols amb
el comunisme, a causa de la seva situació estratègica.
2.3. Les aliances.
La
creixent quantitat de conflictes on intervenien els EUA va forçar la
creació d’una política internacional contra el comunisme amb l’objectiu
d’aïllar la URSS.
El 1949 es va signar el Pacte Atlàntic, que donà lloc a la OTAN,
organisme militar dirigit pels EUA i que tenia per objectiu la defensa
comuna davant de qualsevol atac estranger. També es van signar pactes al
Pacífic (Austràlia i NZ), al Sudest Asiàtic i a l’Orient Mitjà
(Turquia, Iraq i Pakistan).
Els països comunistes van reforçar la seva política amb el Kominform, destinat a unificar la ideologia i els objectius dels tots els Partits Comunistes. També van formar la COMECON, per a garantir l’expansió del model econòmic soviètic. El 1955 es crea el Pacte de Varsòvia, que garantia la seguretat militar dels països comunistes.
2.4. La Guerra del Vietnam.
Després
de la independència de d’Indoxina (principis dels anys 1950) es va
dividir el Vietnam en dos estats (nord i sud), i les tropes franceses
van abandonar la regió. Al nord, el comunista Ho Chi Minh (ajudat
pel Vietcong, braç armat dels comunistes al sud) va començar la
conquesta del sud, per tal de reunificar el Vietnam. Els EUA van donar
suport al Vietnam del Sud mentre la URSS ajudava Ho Chi Minh.
La
guerra va durar quasi bé 20 anys. Els EUA van arribar a tenir més de
mig milió de soldats lluitant al Vietnam, però cada cop era més difícil
aconseguir una victòria militar sobre les guerrilles. L’opinió pública
es va tornar en contra, i finalment es van obrir una sèrie de
negociacions a partir del 1968. Nixon va retirar progressivament les
tropes nordamericanes per tal que el conflicte esdevingués guerra civil,
al temps que bombardejava la “ruta Ho Chi Minh” a Laos (per on es
subministrava al Vietcong).
El
1973 es van signar els Acords de París per a la fi de l’ajut
nordamericà, i el 1975 es va completar la retirada americana del
territori vietnamita, que va acabar sota el domini comunista. Aquesta va
ser la primera derrota de l’exèrcit nordamericà.
2.5. La crisi dels míssils a Cuba.
El
1959 Fidel Castro, guerriller nacionalista, va derrocar Batista,
dictador aliat dels EUA, per a alliberar així Cuba de la dependència
política i econòmica dels EUA. Aviat va nacionalitzar els recursos.
Washington reaccionà amb un boicot econòmic i amb el suport als
exiliats. La URSS va oferir ajut a Cuba, i els dos països van signar un
tractat de cooperació comercial i militar. Castro va proclamar el règim
comunista.
L’abril
de 1961 un escamot de cubans anticastristes, amb el suport de la CIA,
va desembarcar a Cuba. Encara que no va tenir èxit, el govern castrista,
temorós, va signar un acord amb la URSS que permetia instal·lar
míssils nuclears apuntant als EUA.
Kennedy
va reaccionar amb un bloqueig naval de l’illa. Finalment, després
d’unes intenses negociacions, es van retirar els míssils a canvi
d’aixecar el bloqueig naval.
3. La “Coexistència pacífica”.
Amb
la mort de Stalin (1953), el nou president Khruschov va denunciar
públicament els crims comesos a l’època de Stalin, i va començar un
procés conegut com la desestalinització. Es van aprovar també
unes mesures destinades a fomentar la pau entre els blocs i a permetre
l’accés de qualsevol país al comunisme des de diferents vies, inclosa la
democràtica. Es va dissoldre el Kominform.
Als EUA es van apartar els sectors més radicals del poder, posant fi a la cacera de bruixes empresa
contra els sospitosos de simpatitzar amb el comunisme. La victòria de
Kennedy va afavorir una política destinada a eliminar la pobresa dins el
país, i a fomentar el progrés científic i tecnològic.
Els
dos líders van presentar una política basada en el reconeixement de les
respectives àrees d’influència i en el respecte a la sobirania. Es va
iniciar un diàleg amb l’objectiu de parar la perillosa cursa d’armament,
cada cop més accelerada. Cada vegada hi havia més països que no volien
posicionar-se al costat de cap dels dos blocs.
L’any
1961 Khruichov i Kennedy es van reunir a Viena, i van encetar una etapa
de relacions més fluides. Per a agilitzar les comunicacions entre les
dues potències van posar en marxa el Telèfon vermell, que comunicava la Casa Blanca i el Kremlin.
El 1972 es van signar els acords SALT, per a limitar les armes nuclears.
4. El retorn de les tensions.
L’augment
del rebuig a la presència nordamericana arreu i el creixent suport
soviètic als moviments revolucionaris van fer sorgir noves tensions. La
intervenció soviètica a l’Afganistan l’any 1979 va ser decisiva, i els
EUA van reaccionar embargant les exportacions de cereals cap a la URSS i
boicotejant els JJ.OO. de Moscou (1980). També van donar suport a
diverses dictadures a Llatinoamèrica.
Rússia
va reaccionar boicotejant els JJ.OO. de Los Angeles (1984), i es va
emprendre una nova cursa armamentística en ambdós països (inclosa la Guerra de les Galàxies de Reagan), que arruïnà l’economia soviètica i ajudà a la seva desintegració.
5. Tensions internes: les dissidències comunistes.
-Països no alineats amb el bloc comunista soviètic.
Iugoslàvia
va ser el primer país comunista que no es mostrà afí al sistema
soviètic, i no va signar el pacte de Varsòvia, convertint-se en impulsor
dels països no alineats. La URSS va criticar el titisme, i advertí del perill d’un comunisme fora del model soviètic.
A
Xina, el triomf de Mao va ser celebrat per la URSS, fins que aquest va
manifestar la voluntat de desenvolupar un model socialista propi. Als
anys 1960 unes reivindicacions territorials i la competició pel
lideratge mundial del comunisme va allunyar els 2 països.
5.1. Intents de dissidència:
-A Hongria,
el 1956 va sorgir un moviment que reclamava millores socials i la
distanciament del tutelatge soviètic. El dirigent comunista (Imre Nagy)
va formar un govern de coalició, declarà la neutralitat de Hongria i
abandonà el Pacte de Varsòvia.
Els
partits comunistes dels altres països van criticar Nagy, reclamant la
intervenció soviètica, i finalment la URSS va intervenir. Milers
d’hongaresos van ser empresonats o exiliats, i Nagy va ser deportat i
més tard executat.
-A Txecoslovàquia, el 1968, es va encetar un procés de democratització moderada conegut com a Primavera de Praga i
liderat per Alexander Dubceck (socialisme amb rostre humà). Es van
alliberar presos polítics, es va suprimir la censura i el país va passar
a ser un estat federal. Tot això provocà un gran entusiasme.
L’oposició
als canvis i la por a que s’estenguessin va provocar la intervenció de
les tropes del Pacte de Varsòvia. El president soviètic Breixnev ho va
justificar defensant que les polítiques unilaterals i independents
podien posar en perill l’equilibri dels blocs.
Aquestes
intervencions militars soviètiques van ser la resposta als moviments
que amenacessin el sistema establert després de la II Guerra Mundial.
6. Els EUA i la seva política.
La
política americana es va caracteritzar per evitar el sorgiment de nous
moviments revolucionaris que posessin en perill la seva hegemonia al seu
continent, o que anessin en contra dels interessos americans. Durant
uns anys el Che va intentar estendre la revolució per
llatinoamèrica, però va fracassar per la manca de suport i per
l’oposició americana, que afavoria el poder dels dictadors locals. Així,
no va dubtar en intervenir directament, o en subministrar armament,
instrucció o assessorament als exèrcits locals i afavorir cops d’estat,
com va passar a Xile (1973) i a Argentina (1976).
-Els opositors a la política nordamericana.
Hi
va haver, però, països que es van oposar a la política americana.
França va refusar el lideratge americà i es va retirar de l’estructura
militar de l’OTAN, iniciant un programa nuclear propi i establint
contactes amb la Xina, quan cap país occidental ho havia fet.
El
1970, el canceller de la RFA va iniciar unes converses amb l’URSS i amb
Polònia en les que reconeixia la divisió d’Alemanya i en les que
intentava un acostament a la RDA. La normalitat de les relacions entre
les dues Alemanyes va facilitar l’acceptació d’ambdues a la ONU el 1973.
El nou europeisme anti-lideratge americà va facilitar les relacions francoalemanyes i la signatura del Tractat de Roma (1948), que donà com a resultat la creació, l’any 1957, de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), que tenia per objectiu establir una cooperació internacional que fes d’Europa una potència mundial.
Quan
va començar la descolonització molts dels nous estats es van negar a
alinear-se en cap dels dos blocs. El 1955 es celebrà la Conferència de Bandug entre països que defenien la neutralitat. Més tard (1961) es celebraria la primera Conferència de Països no Alineats,
on 25 països van defensar el seu desig de neutralitat, d’oposició als
blocs militars i d’independència econòmica i política. A la conferència
de 1970 (Lusaka), a més, s’insistí en els problemes del
subdesenvolupament.
La
neutralitat és, però, difícil de conservar, ja que tots aquests països
acostumen a dependre de les grans potències a causa de guerres o de
problemes econòmics.
La distensió final
Com
a conseqüència de la mort de Breznev i de l'accés al poder de Mihail
Gorbatxev, la URSS va experimentar una sèrie de canvis i transformacions
que en política exterior van derivar en un nou model de relacions
internacionals, basades en la distensió. Gorbatxev va iniciar converses
amb el president nord-americà Reagan a fin de disminuir l'arsenal
nuclear i iniciar polítiques de desarmament. Igualment, la política
exterior soviètica va variar de manera que va iniciar-se un procés de no
ingerència i no intervenció en els afers interns d'altres nacions. Això
va esperonar els canvis polítics als països comunistes de l'Europa de
l'est que finalment van derivar en la caiguda del mur de Berlín
(novembre 1989).
La posterior desaparició de la URSS (1991) certificà el final de la Guerra Freda.
3-c. La descolonització.
La
fi dels imperis colonials és, potser, l’esdeveniment més important
després de la II Guerra Mundial. Si el 1914 el 84% del territori estava
en sota el control europeu, l’any 1965 la majoria de colònies ja
s’havien independitzat, gràcies a processos a vegades difícils i cruels.
1. Causes de la descolonització.
-L’impacte de la II Guerra Mundial. Les
derrotes a mans de les potències de l’Eix van acabar amb la fama
d’invencibles que tenien les potències colonials. La invasió japonesa a
l’Àsia va fomentar un sentiment antioccidental, despertant les
aspiracions d’independència. La guerra va ser, també, una escola de
guerrilles contra els ocupants.
Del
resultat de la guerra naixeren dos grans superpotències, EUA i URSS,
que es van mostrar clarament en contra de la colonització: els EUA van
donar la independència a les filipines, i la URSS donà suport a diversos
moviments independentistes impulsats per guerrilles comunistes. LA ONU
també va proclamar la igualtat de tots els pobles i es va mostrar a
favor de la descolonització, igual que l’Església i que molts
intel·lectuals i ciutadans de les mateixes metròpolis.
-L’escassa rendibilitat de les colònies. Algunes
teories actuals han demostrat que les colònies no eren rendibles per
als imperis: encara que els ingressos eren elevats no justificaven les
despeses d’administració i defensa. La població suportava els costos
pagant elevats impostos, i els beneficis sols eren recollits per una
minoria que tenia negocis colonials. Gran part de la població també
s’oposava a les guerres que es mantenien per a la conservació d’un
imperi unit.
Els moviments nacionalistes. A
l’acabar la II Guerra Mundial els nacionalismes, sota diferents
ideologies, van ser cada vegada més influents. Hi havia moviments
comunistes inspirats en la III Internacional (1919), moviments basats en
la recuperació dels valors de la cultura autòctona, i moviments que
reclamaven la identitat religiosa (com en alguns països islàmics). Molts
dels líders nacionalistes procedien de riques famílies, i s’havien
format a la metròpoli. Havien redescobert la seva cultura al tornar al
seu país.
2. Les primeres independències asiàtiques.
-L’ocupació japonesa a Indonèsia (holandesa)
va sembrar el sentiment antioccidental, permetent la formació d’un
exèrcit indonesi que, un cop acabada la guerra, va donar suport a
Sukarno, nacionalista que aviat proclamà la independència. Holanda no la
va acceptar, i hi envià tropes. Finalment, al no poder establir una
federació entre Holanda i les illes, i després d’unes negociacions,
Holanda reconegué la independència d’Indonèsia el 1949.
-A l’Indoxina francesa
el Vietminh (comunistes dirigits per Ho Chi Minh) va proclamà el 1945
la República Democràtica del Vietnam. França va enviar-hi tropes, que
(amb l’ajut nordamericà) es van enfrontar a les guerrilles comunistes
(amb l’ajut de l’URSS).
Amb
la derrota francesa (1954) França va acceptar la independència de Laos i
Cambotja. El Vietnam es dividí, a l’espera d’una reunificació, en 2
estats que continuaven enfrontats: comunistes al nord i proocidentals al
sud. La confrontació esdevení la Guerra del Vietnam.
-L’Índia,
sota el liderat de Gandhi, Nehru i la Lliga Musulmana, va ser la
primera colònia britànica en obtenir la independència (1947).
Anteriorment el virrei s’havia reunit amb el Partit del Congrés (Gandhi)
i amb la Lliga Musulmana per a pactar la cessió del poder. Tot i així,
els britànics van continuar la seva política repressiva durant el
procés. Finalment, i gràcies a la política anglesa de pactar amb els
musulmans per afeblir el poder del Partit del Congrés, l’Índia va quedar
dividida en 2 estats: Pakistan i la Unió Índia (musulmans i hindús).
Els enfrontaments posteriors i els litigis fronterers van estar a punt
de causar una guerra entre musulmans i hindús, i l’existència d’una
regió de majoria musulmana dins el territori bengalí (hindú) va donar
lloc al naixement del “Pakistan Oriental” (Bangla Desh).
3. Els conflictes al Pròxim Orient.
La
desaparició de l’Imperi Otomà després de la I Guerra Mundial va canviar
el Pròxim Orient, que va passar a estar format per països independents
com Turquia, i d’altres amb un fort control anglès a causa del canal de
Suez, com Egipte. El descobriment de jaciments petrolífers va convertir
la regió en un punt estratègic molt important, i entre les diferents
polítiques i interessos van sorgir conflictes que encara persisteixen
avui en dia.
3.1.L’estat d’Israel i les repúbliques àrabs.
Des
del 1917 (declaració de Balfour) es va començar a donar suport a la
creació d’un estat jueu als territoris de Palestina, fet que provocà una
immigració massiva de jueus cap a la regió. A l’acabar la II Guerra
Mundial, i a conseqüència de l’holocaust, els jueus europeus van decidir
reagrupar-se, i van reclamar la retirada dels britànics de Palestina
per a establir-hi el seu propi estat. Una resolució de l’ONU va proposar
la partició de Palestina en 2 estats: un jueu i un palestí. El 1948 es
proclamà l’Estat d’Israel, no reconegut pels països àrabs.
A conseqüència de l’expulsió dels palestins del territori i del no-reconeixement del nou país van sorgir la primera Guerra Araboisraeliana (1948-1949),
amb l’atac a Israel de 6 països veïns. Israel, però, va poder rebutjar
l’atac i es va expandir fins a Jerusalem i el Nègueb.
La
derrota àrab va tenir conseqüències: A Egipte el coronel Nasser, oposat
al colonialisme i al sionisme, va derrocar el rei i va proclamar la
República, fent fora als britànics i nacionalitzant el Canal de Suez
(1956). Occident va reaccionar, i França i el Regne Unit van ocupar el
canal. Israel ho aprofità atacant (II Guerra Araboisraeliana).
Egipte, però, tenia el suport soviètic, i la pressió nordamericana va
permetre la retirada de les tropes per a evitar un conflicte major.
Al
món àrab van continuar les revoltes que reclamaven la independència i
la seva identitat islàmica (Iraq). També van sorgir països islàmics
petrolífers i prooccidentals: Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar... Nasqué
entre ells el moviment panarabista, amb l’antisemitisme en comú.
A
Iran va haver un cop d’estat per a recuperar els poders sobre el
petroli. Poc després va haver un altre cop d’estat que retornà el poder
al sha, fins que Jomeini (aiatol·là xiïta) va pujar al poder (1979),
establint-hi una república islàmica basada en el fanatisme religiós.
3.2.Les guerres araboisraelianes.
Malgrat
les contínues derrotes, els països àrabs van continuar donant suport
als palestins, i defensant la creació d’un estat palestí. Va néixer així
l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), amb el suport
del món àrab.
L’any 1967 va haver la III Guerra AI (Guerra dels sis dies), on Israel va demostrar el seu potencial esclafant els exèrcits jordà, sirià i egipci, i ampliant el seu territori encara més.
La IV Guerra AI (o de Yom Kippur)
va sorgir a causa de la negativa israeliana de negociar un procés de
pau. Encara que Israel avantatjava les tropes egípcies, els països àrabs
van reduir la producció de petroli destinat a Occident, i la ONU va
forçar la pau i la represa de negociacions entre les dues parts (1973).
3.3. Palestina.
L’ocupació
israeliana de Palestina i la Guerra dels sis dies va forçar molts
palestins a refugiar-se als països veïns, quedant la resta sota la
tutela israeliana. L’OAP va demanar l’acció directa i terrorista, i
Israel va respondre envaint el Líban i atacant als refugiats palestins.
Després, amb l’abandó del terrorisme, L’OAP va ser reconeguda per l’ONU.
El
1977, amb els acords de Camp David, Egipte va reconèixer Israel, i
Israel abandonà el Sinaí. Els palestins van començar a negociar per a
crear un estat palestí, a canvi de reconèixer Israel. El 1987 la OAP va
promoure la Intifada, moviment de resurrecció dels àrabs que vivien en
territori israelià. Finalment, l’any 1993 es van crear les zones
autònomes de Gaza i Jericó, governades per Iasser Arafat, de cara
establir-hi l’estat palestí.
Però
Israel no ha complert els seus compromisos (el termini per a crear un
estat palestí expirava el 1999) i encara actua amb violència contra els
palestins. això, unit a la intenció d’Israel de judeïtzar Jerusalem, va
fer sorgir la Segona Intifada.
Actualment
hi ha una forta tensió internacional a la zona, protagonitzada per
Israel (amb el suport dels EUA) i de Palestina (amb el suport àrab).
4. La conferència de Bandung.
Els
nous països independitzats fins la dècada dels 50, liderats per Nehru,
Nasser i Sukarno, es van reunir a Indonèsia el 1955 per a trobar una
manera de reivindicar els seus drets. Aquestes 29 nacions eren més de la
meitat de la humanitat, però sols representaven el 8% de la riquesa.
Els assistents van coincidir en la seva posició neutral respecte als
blocs, i l’expressió Tercer Món es començà a usar per a referir-se als
nous països independitzats. Als acords als que es van arribar van
reafirmar el dret dels pobles a l’autodeterminació, la sobirania i la
igualtat, i es va exigir la no-intervenció estrangera, el desarmament i
la cooperació per a acabar amb el subdesenvolupament.
5. La descolonització a l’Àfrica.
5.1. El Marroc.
Als
anys 50 el Marroc i Tunísia eren dos protectorats francesos amb governs
locals ficticis, controlats per França. Hi havia, però, un moviment
nacionalista que tenia organitzacions armades. davant l’augment de la
rebel·lió França va negociar la independència, que es proclamà el 1956
(Marroc) i el 1957 (Tunísia).
Espanya
també posseïa territoris colonials a l’Àfrica. El 1956 va accedir a
entregar el Rif, però després va convertir les altres colònies en
províncies espanyoles. Finalment va accedir a entregar l’Ifni al Marroc
(1969), i el Sàhara Occidental (1975) al Marroc i a Mauritània, fet que
va provocar la guerra entre el Front Polisari, que volia la
independència, i el Marroc.
5.2. Algèria.
Algèria
era un territori administrat directament per França i habitat per
nombrosos immigrants francesos. El 1954 va sorgir el Front
d’Alliberament Nacional, que va començar la insurrecció. França no volia
perdre més colònies (com Indoxina) i va enviar les tropes. La guerra va
ser molt cara, i rebia moltes crítiques. Finalment De Gaulle
(president de la República francesa) va concedir la Independència a
Algèria (1959). La població francesa a la colònia es va sentir traïda i
es va rebel·lar en dues ocasions. La rebel·lió va ser sufocada, i
finalment es va sotmetre la independència d’Algèria a referèndum, el 90%
dels francesos hi va estar d’acord.
5.3. L’Àfrica subsahariana.
La
majoria dels estats africans van assolir la independència entre el 1955
i el 1965, en un procés que va provocar diversos conflictes, entre les
ètnies o amb els líders de les colònies.
Els
territoris britànics (excepte Kenya, on va haver una insurrecció que va
causar 40000 morts) es van anar emancipant gradualment. El primer en
fer-ho va ser Ghana, quin procés va facilitar el camí d’altres països:
Nigèria, Sierra Leone, Tanganyika, Uganda.
A
l’Àfrica francesa sols Madagascar va tenir episodis violents, durament
sufocats el 1947. A la resta de territoris es va oferir la possibilitat
de formar part d’una Comunitat Francesa o d’independitzar-se renunciant
als ajuts de la metròpoli. Guinea va obtenir la independència i els
altres països van acceptar pertànyer a la Comunitat Francesa. Aquesta,
però, mai no es va realitzar, i l’any 1960 les colònies franceses es van
independitzar.
Al
Congo Belga el Moviment Nacional va demanar la independència, que va
obtenir el 1960. Bèlgica, però, va donar suport al secessionisme de
Katanga, zona rica en minerals. Els líders de Katanga van assassinar el
president, iniciant-se una guerra civil . El 1965 va haver un cop
d’estat, i el general Mubutu va assolir el poder de tot el país, que es
va dir Zaire.
5.4. El sud d’Àfrica.
El
1961 els colons blancs van declarar l’independència de Sud-Àfrica,
instaurant l’apartheid i iniciant-se una lluita, que ha durat 30 anys,
amb la majoria negra (Nelson Mandela), que reivindicava els seus drets.
La comunitat internacional, sancionant econòmicament, va pressionar per a
que s’abolís el règim. Finalment (1990) s’alliberà Mandela, s’aprovà
una nova constitució derogant les lleis discriminatòries i es van
celebrar les primeres eleccions multiracials (1994).
El
1963 Rhodèsia del nord va esdevenir Zàmbia, i a Rhodèsia del sud els
blancs van proclamar la independència instaurant un apartheid que va
durar fins al 1980, en que la majoria negra va aconseguir el poder i va
proclamar l’estat de Zimbabwe.
Portugal
encara mantenia colònies fins al 1961, en que els moviments
nacionalistes van acabar provocant una guerra colonial que desgastà el
règim de Salazar: el 1974 va haver la revolució dels clavells, que va
derrocar la dictadura i va instaurar un règim democràtic que va negociar
la independència de les colònies (Angola, Moçambic...).
El nou govern d’Angola va ajudar Namíbia (colònia alemanya) a independitzar-se.
6. El Tercer Món.
Als
anys 50 es va començar a utilitzar l’expressió Tercer Món per a
referir-se als països que havien estat colònies, i que compartien el
problema comú del subdesenvolupament. Se’ls va comparar amb el tercer
estat d’abans de la Revolució francesa. Com a trets comuns s’ha proposat
una baixa renda per càpita, malnutrició, analfabetisme, gran creixement
demogràfic... També se’ls denomina Països del sud, per a contrastar-ho
amb la riquesa dels països del nord.
Encara
que van aconseguir la independència política, moltes colònies
continuaren lligades a les antigues potències colonials, ja sigui perquè
aquestes conservaven indústries colonials, o perquè les inversions dels
països rics condicionaven els governs locals. Aquesta dependència
s’anomena neocolonialisme, i es caracteritza per una dependència
comercial i un intercanvi desigual: exportació de matèria prima a preu
baix i importació de productes manufacturats a un preu controlat pels
mercats internacionals, i inassequible per al Tercer Món.
L’economia
d’aquests països sovint depèn del primer món, al que a vegades demanen
préstecs per a poder afrontar les despeses del desenvolupament. Com això
és un risc (a això cal sumar la corrupció com a pràctica habitual) per
als bancs, aquests préstecs sovint tenen un alt interès.
Finalment,
aquests països depenen tecnològicament del primer món, ja que han de
comprar (a preu occidental) el que no poden produir per manca de
tecnologia, originant-se així un èxode del capital i dificultant molt el
creixement de les economies dels països del sud.
3- d. L’estat del benestar i la dinàmica del creixement a les economies avançades.
4- b. Integració europea i globalització
Acabada
la Segona Guerra Mundial i amb bona part d’Europa destruïda i dividida
políticament (capitalisme-comunisme) els Estats Units van endegar el Pla
Marshall (veure capítol 3a) per ajudar l’Europa Occidental.
Aquesta
injecció econòmica va sumar-se al desig europeu de recuperar-se el més
aviat possible. Això va permetre que entre 1950 i 1970 aquests països
experimentaren el període de major creixement econòmic de la història.
La mitjana anual d’augment del PNB es va situar prop del 5%; també va
augmentar la renda per habitant i això es va aprofitar per millorar la
distribució entre els diversos grups socials. A més, l’estabilitat dels
règims democràtics durant aquest decennis als països democràtics va ser
inqüestionable.
Els
EUA es van consolidar com la primera potència econòmica i militar i van
exercir un lideratge indiscutible en el món occidental. El model de
vida americà (american way of life) basat en el consum elevat que permetia la prosperitat i la abundància, va ser emulat per tots els països capitalistes.
Cal
dir que aquest creixement es va basar en l’augment de la productivitat.
Pel que fa als sectors s’ha de remarcar el descens de les activitats
agrícoles i l’ascens de la indústria i dels serveis. Aquest creixement
es traduí, també, en salaris més elevats .
Un
altre fet característic d’aquests anys va ser la intervenció de l’Estat
en l’economia. Amb algunes nacionalitzacions l’Estat va esdevenir
empresari; també va fer possible la millora de les infraestructures
(plans urbanístics, xarxes de transport, obres hidràuliques) i en
l’augment de les prestacions socials (incloent el salari mínim). La
xarxa de seguretat social per a casos de malaltia, invalidesa, atur i
jubilació es va consolidar com un dret universal, mentre que el
finançament públic de l’ensenyament, de la sanitat o d’activitats
culturals va assolir uns nivells fins aleshores desconeguts. Aquest
procés (l’estat transfereix una renda als sectors més desfavorits)
constitueix el nucli central de l’anomenat Estat del benestar.
L’altra
pota sobre la que es va assentar aquest període de creixement és el de
la estabilitat política. Després del conflicte mundial (IIª Guerra) la
majoria dels països occidentals van consolidar sistemes polítics
democràtics. Només en els països del sud d’Europa van quedar al marge:
Grècia, Portugal i Espanya mantenien règims dictatorials (que van caure a
mitjans dels setanta).
I encara que a Europa hem de parlar de pluripartidisme, de fet podríem parlar de dos grans grups que s’han alternat en el poder:
- els partits conservadors i democristians
- els partits socialdemòcrates o laboristes
Després
de la guerra a molts llocs es van constituir governs de coalició (on
els comunistes van ser expulsats per poder beneficiar-se dels diners del
Pla Marshall). Als anys cinquanta la majoria dels països tenien governs
conservadors, mentre que a la dècada dels seixanta hi va haver un cert
tomb a l’esquerra i des d’aleshores hi ha hagut una alternança entre uns
i altres.
Cal
dir, que en general durant les etapes de governs conservadors –
liberals, els estats i els empresaris (fonamentalment) van fer
legislacions que permetien una acumulació de capital, és a dir,
beneficis. Per contra, en l’època dels governs d’esquerres s’aprofitava
la bonança, es pujaven els impostos, i l’estat feia un repartiment més
just d’aquests ingressos; per això podem dir que les arrels
ideològiques de l’estat del benestar s’han de buscar en els governs
laboristes anglesos (en concret en l’informe Beveridge) , o
socialdemòcrates suecs i alemanys.
Causa i alhora conseqüència d’aquesta estabilitat econòmica i política és el procés d’integració europea.
Poc
després de la guerra i amb el record dels enfrontaments encara ben
presents, i en un món bipolaritzat per els Estats Units i la Unió
Soviètica, la divisió europea no ajudava a “lluitar” econòmicament
contra aquestes potències. D’aquí que es volgués forjar un projecte
d’integració supranacional, que a més a més, garantís la pau a Europa i
evités nous enfrontaments entre les seves nacions (dues guerres mundials
en poc més de trenta anys).
El
primer pas, a l’abril de 1951 fou la creació de la Comunitat econòmica
del Carbó i l’Acer (CECA) amb l’objectiu inicial d’aconseguir un mercat
comú per a aquests subministraments. A Alemanya i França es van sumar
Bèlgica, Holanda, Luxemburg i Itàlia. L’èxit de la CECA va potenciar la
idea de Monnet i de Robert Schuman (ministre francès d’afers exteriors)
de crear un mercat comú per arribar a una unió política de caràcter
federal entre els membres. Així, aquests sis països van signar l’any
1957 el Tractat de Roma que va implicar la creació de la Comunitat
Econòmica Europea (CEE). L’objectiu prioritari del Tractat era establir
un mercat comú entre els països signants i avançar cap a una unitat
política per mitjà de la creació d’institucions supranacionals amb
capacitat legislativa obligatòria per als estats membres. També es
preveia instaurar la lliure circulació de productes, de capitals i
treballadors, una tarifa aranzelària única, una harmonització de les
polítiques econòmiques i una política agrària comuna.
El
procés va aconseguir una altra fita amb la signatura del tractat de la
Unió Europea a Maastricht (1992) on es va potenciar la supressió de
fronteres, es va establir una idea de política exterior, de seguretat i
de defensa comunes i especialment l’adopció d’una moneda única, l’euro
en circulació des de gener de 2002, i la creació del Banc Central
Europeu.
Les institucions europees són:
- Parlament europeu:
és el cos parlamentari d’elecció directa. Juntament amb el Consell,
forma la camera legislativa i també fa tasques consultives i de control
democràtic. Integrat per785 diputats escollits per sufragi electoral
directe i per un període de cinc anys. Té la seu a Estrasburg.
- Consell de la Unió Europea (anteriorment
Consell de Ministres de la Unió) és el principal òrgan legislatiu i de
presa de decisions. A cada reunió del Consell hi participen
representants dels estats membres, amb rang ministerial. La Presidència
del Consell canvia entre estats membres cada sis mesos: de gener a juny i
de juliol a desembre. Té la seu a Brussel·les
- La Comissió Europea és una institució políticament independent que regenta el poder executiu de la Unió Europea . El seu principal objectiu és la legislació entorn a polítiques i programes d'acció, sent així mateix el responsable d'aplicar les decisions del Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea .
El terme "Comissió" fa referència als membres de la Comissió, anomenats
"Comissaris", designats pels 27 Estats membres i el Parlament, però
també es refereix a la pròpia institució i al seu personal. L'actual
Comissió Europea està presidida per José Manuel Durão Barroso, que ocupa aquest càrrec pel període 2004-2009.
- Tribunal Justícia
- Banc Central
La
CEE (UE després de Maastricht) va anar augmentant els seus membres:
dels primers sis es van passar a nou (amb la incorporació de Gran
Bretanya, Irlanda i Dinamarca), després a dotze (Grècia, Portugal i
Espanya, un cop van deixar de tenir règims dictatorials), a quinze
(Suècia, Finlàndia i Àustria) fins als 27 estats membres actuals (doncs
després de la caiguda del comunisme soviètic, s’han incorporat estats
que havien estat al Pacte de Varsòvia).
Aquesta
massiva incorporació és la demostració de l’èxit de la Unió, però
alhora constitueix un gran repte i planteja molts problemes de difícil
solució. Posar d’acord tants estats és molt més complicat que quan eren
pocs: els interessos de cada país no concorden sempre (en política
agrària o exterior per exemple) i això es constata en el fracàs que ha
estat l’intent de establir una Constitució. També aquesta diferència es
va constatar en el cas de la guerra de la desapareguda Yugoslàvia, quan
els polítics de la UE no van saber parlar amb veu única per resoldre el
problema, limitant-se a un seguit de reunions i declaracions
d’intencions que evidentment no portaven a res.
Altres
reptes que es plantegen és de continuar o no amb l’ampliació.
Especialment significatiu és el cas de Turquia, el govern del qual fa
anys que demana l’ingrés. La possible entrada d’aquest país ha dividit
la Unió entre favorables i contraris. La decisió es va posposant mentre
Turquia intenta democratitzar les seves institucions , condició
indispensable per pertànyer a la Unió.
4-a. La fi de l’URSS.
L’últim
quart del s.XX el món ha viscut uns canvis que han alterat l’ordre
establert després de la II Guerra Mundial. La fi del comunisme i el
desmembrament de l’URSS van posar fí al bloc comunista. Els EUA s’han
consolidat com a líder en solitari i com a àrbitre mundial.
1. L’arribada de Gorbachov.
El
1985 Mijail Gorbachov va ser escollit secretari general del PCUS.
l’URSS patia una enorme crisi econòmica i social. Les despeses que
comportava la cursa d’armaments havien desenvolupat una greu manca
d’inversions en la producció de béns de consum, i el nivell de vida de
la població soviètica era molt inferior al dels ciutadans occidentals.
Gorbachov va prendre una sèrie de mesures, sintetitzades amb els
conceptes de perestroika i glasnost.
Es va fomentar una reestructuració de
l’economia, que permeté la introducció d’incentius a la producció i una
nova noció de mercat. Es crearen cooperatives de treballadors i es
començà a exigir responsabilitats a les empreses que presentessin
pèrdues econòmiques. La disciplina laboral augmentà, així com la
introducció de les noves tecnologies (cercant la col·laboració de països
desenvolupats). L’objectiu era la producció de béns competitius i de
qualitat.
El
glasnost va remodelar la política soviètica: s’abolí la censura, es va
restablir la llibertat d’expressió i s’autoritzà la crítica, suavitzant
el monopoli del PCUS. Es va fomentar la participació política en partits
propis.
En política exterior es va fomentar el desarmament i
l’inici de relacions amb els EUA. L’URSS va garantir la no-intervenció
en els assumptes interns dels països comunistes, encara que no es
renunciava al principi de solidaritat i col·laboració entre ells.
Però
el procés no va ser fàcil, Gorbachov va topar amb una forta oposició,
tant dels sectors més conservadors, que volien conservar intacte
l’estructura del comunisme, com dels que volien anar molt més enllà. Les
tensions van desencadenar un procés accelerat que anà molt més enllà de
les previsions, i que fou la fí del comunisme i la dissolució de
l’URSS.
2. La fí de l’URSS.
La
crisi de l’economia soviètica, davant l’augment de les tensions, va fer
impossible mantenir el paper de superpotència mundial que l’URSS
ostentava.
Des
de l’arribada de Gorbachov al poder es va accelerar la reforma
política, i el 1990 va haver les primeres eleccions lliures a Rússia,
guanyades per Boris Ieltsin. La transició cap a un sistema de
mercat, però, va anar acompanyada de nombrosos problemes: oposició dels
conservadors, desproveïment del mercat, intents de boicot... Les
repúbliques que formaven part de l’URSS, ja lliures del fort centralisme
d’abans, reivindicaven la seva independència.
Gorbachov
va intentar controlar l’evident procés de desintegració, tant
territorial com política i econòmica. El 1991 Rússia va reconèixer
Lituània com a país sobirà. Gorbachov intentà la signatura d’un nou
tractat que substituís l’estructura federativa de l’URSS.
El
mateix any els antireformistes més radicals van donar un cop d’estat a
Moscou, aturat gràcies a Ieltsin, al Parlament rus i a la resistència de
la població. A partir de llavors les reformes es van accelerar: en pocs
mesos s’il.legalitzà el PCUS, suprimint-se el comunisme, i 7
repúbliques s’independitzaren. El desembre de 1991 l’URSS deixà
d’existir.
Gorbachov intentà mantenir unides les 11 repúbliques restants creant la CEI (Comunitat d’Estats Independents). No va funcionar, i finalment va haver de dimitir.
3. La nova Federació Russa.
El
1993 s’aprova una nova constitució, que dona un enorme poder al
president i deixa un paper limitat al Parlament. Es garanteix la
llibertat política, però el poder queda en mans dels antics dirigents
soviètics, ara reciclats en parlamentaris corruptes que actuen seguint
els seus interessos personals.
La
corrupció afectà les privatitzacions i la liberalització del mercat,
afavorint un grup de propietaris influents, que actuaven segons els seus
interessos. La complicada transició econòmica va fer aparèixer tot un
grup de màfies que controlaven molts sectors. El nivell de vida i el
valor del ruble van caure de cop, i gran part de la població es va
quedar sense les feines abans garantides per l’estat.
La pujada al poder de Vladimir Putin l’any
2000 ha permès estabilitzar l’economia russa, que es comença a
recuperar i no presenta els grans dèficits d’anys anteriors. La classe
mitjana es recupera i la misèria comença a desaparèixer. Putin, però,
que compta amb el suport de l’exèrcit, és força autoritari, cosa que li
permet fer front als conflictes del Caucas.
4. La fi del comunisme a l’Europa de l’Est.
Les
reformes iniciades per Gorbachov van dotar als països de l’Est d’una
autonomia fins llavors inèdita. Aquests van poder decidir lliurement
sobre la seva política, al tenir la garantia de la no-intervenció de la
URSS en els afers interns. Això provocà tot un seguit de ràpides
reformes que van acabar amb el domini dels partits comunistes: van
sorgir el parlamentarisme i la democràcia, i la propietat individual i
els sistemes de mercat.
Aquestes reformes es van iniciar a Polònia, protagonitzades per Lech Walesa i el seu sindicat Solidarnosc,
que va impulsar tot un paquet de reformes democràtiques: amnistia,
legalització de sindicats, introducció d’empreses privades... L’any 1989
va haver eleccions lliures, guanyades per Solidarnosc (80% dels vots).
Polònia s’acostava al model occidental.
A Hongria feia
temps que s’aplicaven petites reformes econòmiques, i la voluntat de
canvi es materialitzà gràcies al nou secretari general del PC, Karoly Grosz,
que legalitzà els partits polítics i reconegué el dret d’expressió. El
1989 es va modificar la Constitució per a fer-la més democràtica.
Finalment es va proclamar la República i la fí del comunisme.
A Txecoslovàquia les
manifestacions multitudinàries van aconseguir un canvi de dirigents del
PC, que pactà amb l’oposició. Es van convocar eleccions lliures i es
reestructurà el sistema polític. Al cap de poc, a causa del nacionalisme
eslovac, el país va ser dividit, donant lloc a la República Txeca i la
República Eslovaca.
A Romania una insurrecció popular va derrocar Ceaucescu, que va ser jutjat i afusellat. Un nou govern, el Front Nacional, va fer front a un nou panorama polític d’economia arruïnada.
A Bulgària els dirigents van ser substituïts per un nou govern que aviat organitzà eleccions.
5. La caiguda del mur de Berlín i la reunificació alemanya.
Els
canvis més espectaculars van succeir a la RDA, on el govern comunista
semblava resistir-se a les reformes. L’estiu del 1989 milers de
ciutadans es van refugiar a les ambaixades de Polònia, Hongria i
Txecoslovàquia, reclamant el dret d’anar a la RFA.
Més tard, amb la visita de Gorbachov, es van iniciar noves protestes. El sector més reformista del PC va destituir Honecker, i autoritzà, a causa de la pressió popular, l’apertura del mur, convocant eleccions lliures. Aquestes van ser guanyades per Helmut Kohl, dirigent de la RFA i partidari de la reunificació del païs.
La
RDA es dividí en els 5 estats anteriors, que accediren a la
reunificació materialitzada l’octubre de 1990. La nova Alemanya hagué de
fer front a les diferències de riquesa i renda.
6. La fi del món bipolar.
Des
de la desaparició de l’URSS el paper hegemònic dels EUA s’ha vist
reforçat, i actualment els estats que volen prendre decisions importants
en la política internacional es veuen obligats a tenir en compte
l’opinió americana.
Des
de 1989 els EUA han pres part en nombrosos conflictes bèl·lics: Panamà,
Kuwait, Iraq, l’ex-Iugoslàvia, Afganistan..., demostrant el paper que
s’atribueixen de policies del món.
La
tradició aïllacionista americana, però, defensa la no-participació en
assumptes que no incumbeixin directament els interessos americans. La
“síndrome del Vietnam” encara dura, i la desaparició de l’URSS ha
difuminat la visió d’un enemic clar. Àmplies àrees del planeta han
perdut, de cop, l’interès dels EUA, que ara sols actuen en conflictes
estratègics.