RESUMS D’HISTÒRIA
Conscient de que molts alumnes no teniu massa temps per estudiar els temes que anem fent, us proposo uns resums dels temes que hem fet a l’octubre i novembre i començar a estudiar-los.
L’ideal seria que cadascú es fes el seu propi resum perquè això ja ajuda a estudiar, a memoritzar, a entendre i a poder relacionar diferents conceptes, però aquí tornem a topar amb el problema del temps, d’aquí que jo us dono aquests, que corresponen als temes propis del segle XIX.
Aquests resums són d’un antic alumne (que aquest any acaba la carrera de Geografia). Jo els he revisat .
1-a. La revolució industrial (1770-1840).
1. La societat preindustrial (Antic Règim).
A principis del s.XVIII la societat europea era majoritàriament agrària. Es treballava el camp i la terra era propietat de les classes nobiliàries i de l'Església. La producció i el rendiment eren escassos, perquè no hi havia gaires avenços i les eines eren rudimentàries.
La mortalitat infantil era molt alta, i estava molt relacionada amb èpoques de males collites, epidèmies...
Les males collites provocaven l’augment del preu del cereal, i la baixada de demanda d’altres productes: provocava una crisi general i epidèmies de fam que mataven molts treballadors.
A les ciutats hi vivia poca gent, normalment els artesans.
La organització política era basada en l’absolutisme: els monarques tenien plens poders.
La societat preindustrial també es coneix com a Antic Règim.
2. La revolució industrial.
És el pas de l’antic règim a la societat industrial, que va canviar no sols la forma de producció sinó també l’estil de vida i les idees.
Es va iniciar a Anglaterra, i els 2 factors més importants van ser el canvi demogràfic i la renovació en l’agricultura i transports.
A Anglaterra els comerciants van començar a invertir els beneficis del comerç amb les colònies en la construcció de drassanes, de fàbriques tèxtils i metal·lúrgiques. També hi va ajudar l’enfortiment del comerç interior, amb la millora de la xarxa de carreteres i canals. Les innovacions tècniques hi van tenir un paper decisiu:
-El 1733 John Kay construeix un teler que teixeix més ràpid (amb la llançadora volant),
-El 1767 s’inventen les filoses per a produir més fil (Spinning Jenny, Mule Jenny...),
-El 1789 es construeix un teler de ferro mogut per vapor,
-La màquina de vapor estimula la producció de carbó i de metall.
3. La revolució demogràfica.
A Europa la població va augmentar en poc temps, provocant un excés de mà d’obra al camp. La gent emigrava a les ciutats, i la demanda de productes agraris augmentava. Es coneix com la revolució demogràfica.
L’excés de població es compensava amb l’emigració cap a Amèrica i cap a altres continents. Va haver-hi un descens de la mortalitat, conseqüència de la millora de les condicions sanitàries i de l’alimentació.
4. La revolució en l’agricultura.
Les primeres innovacions van ser l’eliminació del guaret (deixar descansar la terra durant un any), la millora de les eines, l’ampliació de les zones de conreu i la substitució de bous per cavalls.
A finals del s.XVIII s’introdueix la maquinària i els fertilitzants.
La producció augmentava i les hores de treball disminuïen, creant un excès de mà d’obra que emigrava a les ciutats.
A mitjans del s.XIX ja s’havien superat les fams cícliques.
La producció també va augmentar com a conseqüència (en el cas anglès, país capdavanter en tots aquests canvis) del canvi de les lleis: dels openfields (terres obertes, de la comunitat, de tots i sovint de ningú), es va passar als enclosures (camps tancats) que van permetre que els propietaris (sovint burgesos) acotessin les seves terres i les treballessin amb una finalitat clarament capitalista, és a dir buscant el benefici. Recordem que aquest canvi en la legislació prové del canvi a l'estructura de poder a Anglaterra: la burgesia és la classe social que domina el Parlament que en el segle XVIII a Anglaterra és la institució que legisla.
5. L’expansió de la revolució.
La revolució industrial es va estendre per l’oest d’Europa i pels Estats Units, passant per 4 etapes similars, a ritmes diferents:
-1ª etapa: es generen les condicions per a l’arrencada de l’economia (augment demogràfic i de productivitat agrícola, acumulació de capital, innovacions tecnològiques...),
-2ª etapa: l’arrencada , o el creixement econòmic regular,
-3ª etapa: maduresa econòmica, a causa del creixement econòmic i la diversificació de sectors,
-4ª etapa: arribada del consum massiu.
La segona etapa es caracteritza a tot arreu per l’augment de la productivitat agrària i de població, l’aprofitament del vapor i el desenvolupament de la indústria tèxtil i metal·lúrgica.
L’augment de la producció crea mercats nacionals, reforçant el sentiment identitari, sobretot a partir del desenvolupament del ferrocarril, que permet la ràpida distribució a regions llunyanes.
A França la revolució industrial es va interrompre a causa de la revolució francesa i de les guerres napoleòniques. La revolució industrial es consolida el 1850.
A l’àrea germànica no va anar tant ràpid, perquè Alemanya no va quedar unida fins el 1871, i hi havia diferents mercats, però van saber aprofitar els recursos (ferro i carbó).
Al mediterrani la industrialització va començar tard (finals del s.XIX).
Als Estats Units, Canadà i Japó va tenir lloc a la segona meitat del s.XIX.
A mitjans del s.XIX quasi tota Europa ja començava a estar industrialitzada.
6. La segona revolució industrial (1870-1914).
La primera revolució industrial s’estén des del s.XVIII fins a mitjans del s.XIX.
L’època des de finals del s.XIX fins a la Primera Guerra Mundial es coneix com a segona revolució industrial, i es caracteritza pel gran progrés científic i tècnic i per l’aparició dels sectors elèctric i químic.
Va tenir lloc la concentració empresarial i la consolidació del sistema capitalista.
-Les fonts d’energia.
El petroli es va començar a explotar el 1859 als EUA, i se n’obtenia gasolina, gasoil... utilitzat gràcies als motors de combustió interna i a l’automoció.
L’electricitat es comença a explotar al s.XIX, i aviat es comença a utilitzar tant en les indústries com en l’enllumenat públic, les comunicacions...
-El ferro i les noves comunicacions.
El descobriment de nous aliatges, i de tècniques per a fer els metalls més purs van desenvolupar la indústria siderometal·lúrgica. S'aprèn a produir acer més barat, i es descobreix com produïu acer inoxidable. També s’aprèn a utilitzar l’alumini.
-Nous sectors.
La indústria química es desenvolupa a mitjans s.XIX, i permet produir nous materials (explosius, fertilitzants, tints...).
-Els transports.
El ferrocarril va progressar molt, i es va estendre la xarxa de vies fèrries.
Els clíper van ser substituïts per vaixells de vapor, i l’obertura dels canals de Suez i el de Panamà van ajudar a fer el comerç marítim més ràpid.
Altres invents: càmera fotogràfica, màquina d’escriure, telègraf, telèfon... que van contribuir decisivament al canvi ... i a la percepció de canvi d’època
També caldria recordar avenços importants en el camp de la medicina, però també la teoria de l’evolució de Darwin, les posteriors de Freud, o la teoria de la relativitat einsteniana. Des del punt de vista artístic aquesta època representa també el final de tot classicisme i l’aparició de les noves tendències (que encara semblen modernes).
Estats Units és el país capdavanter en aquesta nova fase d’industrialització.
1-b. El liberalisme (1815-1851).
1. L’expansió del liberalisme.
El terme liberalisme s’usava a principis del s.XIX per a referir-se a una ideologia revolucionària que reivindicava la llibertat individual: l’ésser humà havia de tenir llibertat en tots els àmbits (econòmic, polític, intel.lectual, religiós...) i el dret de reunió.
Incloïa el dret a la propietat, i l’Estat seria l’encarregat de garantir tots aquests drets.
Políticament defensava el sistema parlamentari i la divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial), i que l’autoritat procedeixi de la nació-estat (ciutadans iguals).
Això implica la creació d’un Estat nacional, el sufragi per a designar una assemblea de diputats i un parlament. La constitució és la norma bàsica, a la qual s’han d’ajustar les altres lleis.
S’abolia doncs la concepció d’Estat com a patrimoni de reis: tots els ciutadans son iguals.
Els liberals seguien una ideologia basada en la raó, i el seu punt de referència era la Declaració dels Drets de l’Home (1789), alternativa als valors de l’Antic Règim.
Recordem, però que a Anglaterra a mitjans del segle XVII la burgesia havia fet la seva revolució per tal d’aconseguir més poder al Parlament.
Durant la primera meitat del s.XIX el liberalisme tenia caràcter revolucionari, impulsat per la burgesia i les classes populars. Després de la implantació dels règims liberals el 1830 (a França, Gran Bretanya i Espanya) els interessos burgesos i els populars van anar topant. La ruptura entre aquests es va formalitzar el 1848. A partir de llavors van surgir nous moviments com la democràcia i el socialisme.
2. Restauració i reacció conservadora.
La restauració va ser dissenyada per les potències vencedores (Àustria, Rússia, Prússia i la Gran Bretanya) després de la derrota de Napoleó el 1815, per a estabilitzar les societats, definir les noves fronteres i impedir els moviments revolucionaris.
A França el retorn a l’absolutisme reconeixia la legitimitat de la monarquia hereditària (desplaçada pels governs napoleònics) a ocupar el tron. Aquest retorn fou acompanyat de concessions a burgesos i propietaris. Lluis XVIII va reconèixer alguns drets i el funcionament de les dues cambres (amb poders limitats), va mantenir l’administració centralista i el sistema policial, per a reprimir el liberalisme. Això va provocar la dissidència del sector ultrareialista catòlic, que volia tornar a l’absolutisme pur.
A Rússia, Espanya i l’Imperi Austríac la restauració va significar el restabliment de l’Antic Règim.
A la Gran Bretanya es va mantenir el sistema parlamentari.
El canceller austríac Metternich va coordinar els principis reaccionaris a Europa: les 4 potències vencedores en les guerres napoleòniques (Rússia, Prússia, Àustria i la Gran Bretanya), junt amb la França borbònica es van reunir al Congrés de Viena (1815), per a adoptar mesures destinades a evitar l’avanç del liberalisme i redefinir les fronteres que Napoleó havia regirat. Rússia, Prússia i Àustria van signar la Santa Aliança, que permetia una intervenció militar si en qualsevol dels països signants sorgia un moviment revolucionari. Després s’hi van afegir altres monarquies, menys la Gran Bretanya, ja que el parlament britànic rebutjava el dret d’intervenció en un altre estat.
3. La pràctica de la revolució liberal.
Els liberals es van organitzar en reunions i societats secretes. En aquestes defensaven la continuïtat de la revolució, de forma conspiradora i per la força. Entre el 1820 i el 1823 va haver una onada revolucionària que va provocar la primera fallida (temporal) de la restauració.
El triomf liberal a Espanya, Portugal, Nàpols i el Piemont va obrir un període de liberalisme sufocat per les forces absolutistes. A Espanya i als estats italians, hi va haver la intervenció directa de la Santa Aliança, i una repressió molt dura amb el liberals.
Una segona onada revolucionària va tenir lloc entre el 1829 i el 1839. La intervenció popular va afavorir la derrota del poder aristocràtic a l’Europa Occidental. Es va iniciar a França (1830), on es derrocaren els borbons, instaurant una monarquia constitucional.
Bèlgica, influenciada, es va independitzar. A Polònia hi va haver un moviment d’independència política i nacional. A Anglaterra es va aconseguir el sufragi, i a Espanya es va iniciar una revolució dins la Primera Guerra Carlina (1833-1839), aconseguint la implantació d’un sistema constitucional (progressista el 1837 i moderat el 1844).
A finals dels anys 30 s’instal.lava a l’Europa Occidental un liberalisme moderat, basat en la Constitució Francesa del 1791, consolidant-se el domini de la burgesia.
Es va formar una elit liberal moderada que volia monopolitzar la política, marginant a la petita burgesia i a les classes obreres, defensant el sufragi censatari (aquell que permet votar només a uns quants) i impedint la pràctica de la llibertat: les associacions obreres estaven prohibides.
Més tard, el radicalisme democràtic, el republicanisme i els moviments socials van acabar amb tot això.
4. L’experiència democràtica i social: 1848.
La revolució del 1848 va derivar de varies causes: les poques reformes del 1830, la repressió dels règims polítics, el deteriorament de les condicions de vida dels artesans i obrers i una onada de motins al camp (1847). El moviment revolucionari va ser diferent segons els països, però es va abolir el feudalisme a l’Europa Oriental (excepte a Rússia), i van entrar els ideals democràtics, el protagonisme de la classe obrera i els moviments nacionalistes.
La democràcia es basava en la sobirania del poble, i el sufragi universal masculí en comptes del censatari. La dimensió del protagonisme popular va fer que les reivindicacions es basessin en els ideals d’igualtat social del 1793 i el primer socialisme: demanaven el dret a treball, a l’ensenyament i a la sanitat.
El fenomen nacionalista es traduí en moviments d’unificació política (Alemanya i Itàlia) i d’independència (dins l’Imperi Austríac).
A París va començar el primer focus revolucionari, començat per la petita burgesia i les classes populars. El 1848 la restricció de llibertats imposada pel govern conservador va ser el detonant del moviment insurreccional, que va assaltar el palau reial i va fer fugir el rei Lluis Felip d’Orléans. Es va proclamar la Segona República. El govern provisional (republicans, socialistes i radicals) va impulsar unes reformes polítiques i socials: llibertat política, sufragi universal masculí, supressió de l’esclavitud... Es van crear els Tallers Nacionals, dirigits per l’estat, per a supervisar aquestes reformes.
Després de les eleccions, el nou govern republicà va tancar els tallers, i va parar les reformes iniciades. Va haver-hi una nova insurrecció el juny del 1848, que va enfrontar burgesia i classes populars, i que va ser esclafada per l’exèrcit i es van reprimir els insurrectes (1500 afusellats i 25000 detinguts). La burgesia es va unir en un nou govern liberal, per fer front a les aspiracions populars. Lluis Napoleó Bonaparte va accedir al poder, proclamant el Segon Imperi (1851).
L’impacte dels fets va arribar a tota Europa, afectant els règims feudals. L'imperi Austríac es va transformar en monarquia constitucional.
Sols a Rússia va quedar una estructura senyorial.
La revolució del 1848 va completar la revolució burgesa. Les classes populars van mostrar la disparitat d’interessos en front de la burgesia.
Tot això va plantejar nous horitzons polítics, preparant l’evolució cap a la democràcia.
Els nacionalismes
La implantació dels governs liberals va anar unida al naixement de moviments nacionalistes, que volien fer coincidir les fronteres polítiques amb les nacions.
5. Els nacionalismes.
Després de la creació dels estats-nació (s.XIX) es van crear mercats nacionals, per a unificar mesures i permetre la llibertat econòmica. La revolució política va estimular la transformació econòmica, i el desenvolupament d’una consciencia nacional, basada en uns vincles de llengua, història i cultura comuns.
A Portugal, Holanda o Dinamarca la coincidència era gairebé exacta. A França, la Gran Bretanya i Espanya es va impulsar una uniformització, sovint conflictiva.
A França es va aprofitar el govern centralista per a fer un desenvolupament econòmic, lingüístic i militar comú. La bandera i l´himne van ajudar a unir tot el país.
A l’Europa central i oriental la situació era molt diferent, degut a la diferència entre fronteres i comunitats culturals. Els italians i els alemanys estaven dividits per fronteres, mentre que polonesos, grecs i hongaresos estaven sotmesos a imperis com l’austríac o el turc.
6. Del Congrés de Viena a 1848.
Des de la consolidació dels estats nació liberals van sorgir els primers moviments i les primeres revoltes per a unir nacions sense estat.
A Grècia va sorgir una insurrecció independentista el 1820 que reclamava la fi del domini turc sobre la població grega. La reacció turca va ser molt dura, i va reprimir aquest moviment fins al 1829, quan Grècia va proclamar la independència, ajudada per França, la Gran Bretanya i Rússia, que volien debilitar l’Imperi Otomà.
Bèlgica es va independitzar dels Països Baixos (creats el 1815) després d’una guerra civil iniciada el 1830 contra Holanda, amb l’ajut militar francès.
Dins l’Imperi Austrohungarès van sorgir diferents moviments independentistes, provocats per l’autoritat i el domini que Àustria exercia sobre els altres pobles que formaven l’imperi. El resorgiment nacionalista va tenir lloc al mateix temps que el moviment liberal, i va tenir el seu punt culminant el 1848, en que liberals, demòcrates i nacionalistes es van unir per a posar fi a l’imperi.
-------------------------------------------------------
1-c. Socialisme i anarquisme.
1. Introducció. Situació laboral.
La industrialització va alterar la societat tradicional. D’una banda per les migracions rurals a les ciutats (que van provocar l’aparició de molta mà d’obra no qualificada) i per l’aparició de la nova cultura de progrés industrial, que es traduí en la introducció de màquines i altres avenços per part dels industrials, que volien el màxim benefici.
Les noves maneres de produir (en fàbriques i en sèrie) es van imposar a les tradicionals (artesania) perjudicant els gremis, que veien com havien de treballar més i a un preu més baix. Així van sorgir les associacions d’ofici, per a la defensa del treball, que van protagonitzar vagues i conflictes laborals la segona meitat del s.XVIII.
2. El moviment obrer.
Aquesta situació havia de donar lloc a conflictes entre propietaris i treballadors: com els propietaris tenien la llei i la policia al seu favor i reprimien qualsevol treballador que es queixés, els obrers van veure la necessitat d’unir-se en defensa dels seus drets i interessos.
Aquestes associacions van ser il.legalitzades des de finals del s.XVIII fins el 1824.
Les primeres associacions obreres tenien un caràcter mutualista (d’ajuda entre ells) , però poc a poc van començar a protestar (podem recordar el moviment ludista, el 1811, que destruïa les màquines per considerar-les enemigues dels treballadors) i reivindicar millores laborals: poc després va néixer a Anglaterra la Trade Union (1830 i 1833), que reivindicaven la reducció de la jornada laboral, l’augment de salaris i el dret d’associació.
3. L’acció política
Alguns pensadors entenien que la lluita obrera podia millorar aspectes concrets de la situació dels treballadors però no solucionava el problema d’injustícia, d’aquí que elaboressin teories de caràcter més polític que sindical que volien canviar l’estructura de la societat, que era on era l’origen de les desigualtats.
La repressió contra la Trade Unions va portar a un grup d’obrers a fundar un moviment, el cartisme (fins el 1848: Carta a la Cambra dels Comuns, vagues, manifestacions...) que demanava el sufragi universal masculí entre d’altres punts d’inequívoc caràcter polític. Recordem que la burgesia que uns anys enrere havia lluitat contra l’Antic Règim per demanar més llibertat, participació i democràcia, ara que havia aconseguit el sufragi censatari (segons el qual només podien votar aquells que estaven en el cens, és a dir els que podien demostrar un mínim de rendes anuals) barrava el pas a les reivindicacions de la classe obrera, que no eren altres que les que la burgesia havia demanat quan no estava en el poder.
Tot i que els cartistes van fracassar, van mostrar la conscienciació dels treballadors al voltant d’uns objectius polítics, i van aconseguir algunes millores: reducció de la jornada laboral a 12 hores, i després a 10.
4. El socialisme utòpic (1ª meitat del s.XIX)
Alguns pensadors parlaven de la solidaritat col·lectiva com a principi moral i van elaborar projectes de societats ideals on hi hauria igualtat social, generalment de manera pacífica i apel·lant la difusió de nous valors morals. Cal destacar Fourier, Proudhon, Saint Simon, Cabet i Owen.
Encara que no formen un grup homogeni (Proudhon o Cabet serien més anarquistes) tots ells proposaren una societat basada en la concòrdia i la solidaritat humana, que fomentés el cooperativisme i la propietat col·lectiva per tal de superar l’individualisme i la desigualtat del capitalisme.
S’acostuma a considerar que les seves propostes eren més benintencionades que no pas realistes.
5. El socialisme científic: el marxisme.
A la segona meitat del segle XIX Karl Marx i Friedrich Engels van establir la teoria socialista que Engels va anomenar socialisme científic i que després va rebre el nom de marxisme.
El Manifest Comunista es va presentar el 1848, i constava de 3 bases:
-La lluita de classes, i la fi de la relació opressors/oprimits.
-La crítica al sistema present, on el benefici enriqueix l’empresari i no el treballador.
-La presa del poder per part dels treballadors: dictadura del proletariat (comunisme).
Marx entenia la història com un procés constant de canvi i desenvolupament en el qual l’economia és la base de les societats. El motor dels canvis històrics cal buscar-lo en l’antagonisme entre les classes socials, que pel control de la producció dona pas a la lluita de classes entre els dominants (opressors) i els dominats (oprimits). El capitalisme presenta aquesta lluita entre burgesos (propietaris) i proletaris (treballadors) i de la lluita de classes i triomf dels treballadors s’arribarà al següent i últim estadi de la història: el socialisme on no existiran desigualtats econòmiques ni socials.
Per arribar aquí, el proletariat ha de protagonitzar una revolució que li permeti conquerir el poder polític i econòmic i organitzar un estat obrer al servei dels treballadors. S’aboliria la propietat privada, s’instauraria la dictadura del proletariat transitòriament i es nacionalitzarien els mitjans de producció (és a dir, tota font de riquesa -terres, negocis, indústries, ...- passaria a ser propietat de l’Estat). S’arribaria així a una societat igualitària, el comunisme, organitzat en comunitats de producció i consum.
Marx, al marge dels aspectes teòrics, va dur a terme una activitat pràctica, defensant la creació de partits obrers i participant activament en el moviment obrer internacionalista (La 1ª Internacional, 1864).
6. L’anarquisme. (Pierre Joseph Proudhon, Mihhail Bakunin)
Anarquisme deriva del mot grec anarquia, que vol dir absència d’autoritat.
Encara que tradicionalment se l’ha integrat dintre de les teories socialistes (coincideixen en les crítiques al capitalisme i en la lluita per un ordre social més just, per la desaparició de la propietat privada i de la religió) van anar diferint en els mètodes per aconseguir-ho.
Els anarquistes defensen la llibertat humana i proposen un model sense jerarquies, classes ni autoritat; és a dir el rebuig de l’Estat i de l’Església; volien la col·lectivització de tots els bens.
La nova societat estaria formada per cooperatives de producció i consum i per mutualitats que substituirien l’Estat. Hi hauria crèdits públics i gratuïts per a que els treballadors poguessin començar a treballar per a ells mateixos.
Els anarquistes no creien en la organització de partits polítics i sí en l’acció directe i la lluita espontània de les masses obreres i camperoles per destruir la societat capitalista i l’Estat. És així que per a ells tots els representants d’aquests grups (burgesos, militars, governants,....) eren els enemics, d’aquí que alguns membres de l’anarquisme protagonitzaren accions violentes.
7. El moviment internacionalista
Com els problemes de la classe treballadora eren comuns a tots els països industrialitzats es va estendre la idea de crear una organització supranacional per defensar els seus interessos.
Així, a Londres el 1864 els delegats d’organitzacions de diversos països van fundar l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). El Consell General, dirigit per Marx va fixar dos principis: emancipació de la classe obrera i conquerir el poder de l’Estat. Es va definir la vaga com a mitjà d’acció més eficaç, i es va reivindicar la jornada laboral de 8 hores, o la supressió del treball infantil entre d’altres.
Van sorgir diferències entre les tesis oficials de Marx i les anarquistes que no volien la lluita política i preconitzaven la insurrecció general. Bakunin va acusar el Consell General d’autoritari. Més tard serien expulsats.
Arrel dels fets de la Comuna de París (1871, quan la classe popular es va rebel·lar acusant el govern francès de la derrota en la guerra contra Prússia) la Internacional va ser acusada d’haver instigat la insurrecció i fou declarada il·legal i perseguits els seus membres.
Al 1889 es va celebrar la IIª Internacional (ja sense anarquistes) que insistí en les millores per als treballadors (8 hores, subsidis d’atur...) i la condemna de les guerres, ja que serveixen a interessos capitalistes. Va proclamar el dia 1 de Maig com Dia Internacional dels Treballadors. Va aplegar milions de treballadors. Tanmateix va instaurar l’himne de la Internacional.
La història de la IIª Internacional acaba amb l’esclat de la Iª Guerra mundial, quan el sentiment nacionalista va fer que els ciutadans recolzessin els seus governs en la lluita, en comptes d’unir-se per a evitar la lluita.
8. Els partits obrers
L’actuació política es va centrar en la creació de partits polítics. El 1875 es va fundar a Alemanya el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD). En pocs anys es va convertir en una organització poderosa i va ser un referent molt important per els altres partits socialistes de cada nació.
En el sí del socialisme es va obrir una escletxa entre els partidaris de seguir la línia marxista (ortodoxos) i els d’introduir canvis en la línia de participar més en la vida parlamentària i negociar amb els altres partits les lleis per millorar les condicions obreres (revisionistes). Dels primers en sorgirà el comunisme, i dels últims la socialdemocràcia.
9. Els grups sufragistes.
Al s.XIX el paper de les dones a la societat encara no era igual que el dels homes: les famílies burgeses reservaven tasques familiars per a elles, com tenir cura dels fills, de la casa... i a les famílies treballadores les dones treballaven en fàbriques però també tenien cura de la llar. Socialment eren considerades inferiors als homes, i dependents d’ells.
Al llarg del s.XIX, la nova indústria, la vida a la ciutat i l’augment de la instrucció femenina va permetre crear una sèrie de nous oficis, normalment desenvolupats per dones: telefonista, oficinista, mestra... això va generar un nou tipus de dona moderna.
Aviat van sorgir grups de dones que denunciaven que la nova societat liberal parlava de drets humans però discriminava les dones. Així va néixer a Anglaterra el moviment sufragista, primer moviment organitzat femení, que demanava l’accés als drets polítics, i el vot. Aquest moviment va ser un model per a les dones dels diferents països en que es va aconseguir, durant el s.XX, el sufragi femení.
La guerra va acabar d’integrar les dones a la societat, ja que constituïen el 35% de la mà d’obra industrial. Les dones, poc a poc, es van anar emancipant de l’home.
----------------------------------------------------------------------------------------------
1-d. El colonialisme.
A finals del s.XIX els països occidentals es van llançar al domini del món, en el procés que es coneix com a Imperialisme, basat en el domini cultural, polític i econòmic d’uns països sobre els altres.
1. L’Europa dominant.
L’enorme desenvolupament assolit a causa de la Segona Revolució Industrial va dividir el món en 2 parts: països industrialitzats i països no industrialitzats: imposant-se els primers sobre els segons. A principis del s.XX la resta del món era dependent d’Europa, que va imposar els seus ideals econòmics i morals a la resta del món gràcies a la seva superioritat tècnica i comercial, i de la vitalitat demogràfica.
A finals del s.XIX es va produir una crisi econòmica a Europa. Gràcies als avenços del ferrocarril a Rússia i els EE.UU, arribaven a Europa grans quantitats de blat i farina que obligaven a baixar els preus dels cereals europeus. Aquesta crisi va anar acompanyada d’una crisi de sobreproducció en tots els sectors: es van acumular reserves, va augmentar la competència i moltes empreses van haver de tancar.
La indústria va sortir de la crisi innovant els sistemes de producció i ampliant els mercats. Molts països europeus tenien polítiques de defensa del mercat nacional, i es va veure molts aspectes positius en la recerca, conquesta i explotació de nous territoris fora d'Europa.
2. Les causes econòmiques.
Les causes econòmiques van lligades a les necessitats de la indústria dels països desenvolupats, el creixement de la qual fa necessari buscar nous mercats per als seus productes.
Aquests nous mercats havien de ser capaços de rebre productes de la metròpoli i alhora de facilitar el proveïment de primeres matèries . La crisi de finals del s.XIX va obligar a molts països a abandonar el lliure canvi i aplicar polítiques de protecció del seu mercat. Es va haver de recórrer llavors a altres territoris sense explotar, com Àsia, Àfrica i l’Amèrica Llatina. Per això era bàsic tenir el control d’aquestes regions. La permanent necessitat d’ampliar mercats es la raó bàsica de l’entrada d’Europa en altres continents.
Lenin va dir que la inversió exterior era bàsica per a assegurar l’expansió del capitalisme, doncs el control del mercat per part d’uns pocs productors fa que no sigui viable la reinversió en el mateix. Cal buscar noves regions on la mà d’obra sigui barata i hi hagi abundant matèria prima, l’única forma de fer rendibles les inversions.
Es va comprovar que fins aleshores les inversions exteriors dels països desenvolupats s’havien orientat cap a altres també industrialitzats, i que la majoria del comerç continuava essent entre països desenvolupats.
Es va qüestionar la rendibilitat de l’Imperi Britànic existent a finals del s.XIX, ja que els costos de mantenir-lo (administració, exèrcit...) eren superiors als beneficis. Els sectors influents tenien molts beneficis i no col·laboraven amb la manutenció, mentre que les classes mitjanes hi col·laboraven amb impostos, sense treure’n gaires beneficis.
3. Causes polítiques, ideològiques i demogràfiques.
Actualment es considera que aquestes causes van ser igual d’importants que la causa econòmica.
El desenvolupament tècnic en transport, armes, comunicacions i en les construccions (com el canal de Suez) van permetre estendre el control militar i polític en zones allunyades, i competir amb les altres potències.
A partir de la unificació d’Itàlia i Alemanya les fronteres europees van quedar estabilitzades, i els desitjos d’ampliar el poder es van traslladar a altres escenaris. La intenció dels governs era ampliar el poder colonial tant com es pogués, per a demostrar així la seva capacitat d’influència en el context internacional.
El fet que la Gran Bretanya fos la primera potència industrial i que posseís l’imperi més gran va ser decisiu en l’actuació de les altres potències (que pretenien equiparar-se), que van començar una cursa per a controlar els nous territoris abans que els rivals. Els polítics van considerar l’expansió colonial com una necessitat estratègica.
Però les causes profundes son incomprensibles si no entenem les causes ideològiques: el nacionalisme i el racisme. La idea d’una raça blanca superior, justificada per l’avenç tecnològic i la capacitat d’imposar-se a les altres, es va donar com a fet científic. I també a causa de la imposició d’un nacionalisme que reivindicava la superioritat, i no idees com la independència o la llibertat.
Aquests raonaments van ser defensats per científics, escriptors..., que arrossegaven la resta de la població. Així es justificava que el domini blanc era legítim, i que s’havia de dur a terme amb qualsevol mitjà, inclòs la guerra. Rudyard Kipling creia que “és responsabilitat de l’home blanc ajudar a educar i civilitzar els menys afortunats”. Joseph Chamberlain defensava que “la raça britànica és la més gran de les que ha governat al món”.
La justificació de dominar les altres races es defensava amb el pretext de difondre la civilització occidental entre les races inferiors, abolint costums indígenes com sacrificis humans, i prohibint el comerç d’esclaus. gairebé totes les potències europees van utilitzar la força per a imposar-se als territoris colonitzats.
En darrer lloc l’explosió demogràfica europea va generar un flux migratori enorme, molta gent va emigrar als territoris colonitzats.
Però no tothom estava d’acord amb l’imperialisme, hi havia grups que s’hi oposaven. Així, a França hi havia Clemenceau (radical) i Jaurès (socialista). La II Internacional va condemnar fermament l’imperialisme, encara que no va tenir massa influència.
4. L’imperialisme.
L’imperialisme es la culminació del colonialisme iniciat al s.XVI, encara que van ser etapes bastant diferents:
Els vells imperis estaven ubicats a les dues Amèriques, que al segle XIX ja quasi estaven emancipades, en la nova etapa es va ocupar sobretot l’Àfrica, l’Àsia i el Pacífic.
En les antigues colònies els emigrants havien creat societats similars a l’europea, mentre que les noves eren territoris d’ocupació, on la minoria europea exercia el poder sobre la majoria, aliena a l’europeïtzació.
El ritme d’ocupació de les noves colònies (s.XIX) va ser molt ràpid, i el 1914 el 85% de la superfície terrestre estava controlada pels europeus.
La primera ocupació va donar lloc a pocs conflictes, al haver-hi sols interessos comercials, mentre que la segona ocupació va causar guerres constants, ja que de l’expansió colonial en depenia l’economia de països sencers.
5. Àfrica.
Àfrica es un bon exemple d’aquest nou tipus d’ocupació. A principis del s.XIX els europeus sols estaven establerts en petites colònies costaneres. La rivalitat entre europeus i l’esperit d’aventura van contribuir en l’ocupació d’Àfrica.
A la segona meitat del s.XIX, expedicions científiques a la recerca de noves terres inexplorades (Livingstone) i missions religioses que anaven a convertir al cristianisme (i a fer accions humanitàries, com acabar amb l’esclavitud) van ser les primeres a descobrir la geografia bàsica del continent. Les principals àrees explorades van ser les conques dels rius Nil i Níger, i les terres de l’Àfrica central: Sàhara, Sudan, Congo... Als anys 1870-1880 França i Anglaterra es van llençar a la conquesta d’Àfrica.
-El projecte anglès tractava de connectar el nord amb el sud, mitjançant un ferrocarril d’El Caire a el Cap, i dominar la part oriental africana per a dominar també l’Oceà Índic. Van obtenir alguns territoris rics en minerals, i el control d’Egipte, on van fer el Canal de Suez.
-Els francesos pretenien dominar tot l’oest africà. Des d’Algèria i Tunísia van anar dominant el nord africà, fins a arribar al Sudan, on es van trobar amb els anglesos.
A la rivalitat entre anglesos i francesos s’hi va sumar Bèlgica, que van ordenar explorar el Congo. També els alemanys s’hi van sumar, comerciant per l’Àfrica central.
El canceller Bismarck va celebrar la Conferència de Berlin el 1885, a la que van assistir 14 països europeus. Allà es van discutir les condicions de l’expansió colonial a l’Àfrica i es van pactar els principis d’ocupació.
A partir de llavors a la colonització d’Àfrica s’hi van afegir els alemanys (Àfrica negra), els portuguesos (Angola, Moçambic) i països com Itàlia i Espanya, que van ocupar petits territoris.
L’enfrontament entre interessos va ser inevitable, i van començar una sèrie de conflictes:
L’any 1890 els anglesos d’El Cap es trobaven amb l’oposició de dues petites repúbliques (Transvaal i Orange) en mans dels holandesos africans (boers), que havien marxat d’El Cap (on vivien des del s.XVII) per l’ocupació anglesa. Els anglesos van trigar 3 anys a envair aquests territoris on hi havia mines, i se’l van annexionar.
Anglesos i francesos es disputaven Fashoda (1898), un territori al Sudan, i van estar a punt de començar una guerra. Finalment els francesos es van retirar.
6. Àsia.
Des del s.XVI hi havia colònies europees a l’Àsia, però igual que a l’Àfrica, eren punts a les costes, des d’on comerciaven. Va ser al s.XIX quan es va començar a ocupar les grans extensions per part dels europeus.
Però a diferència del que va passar a l’Àfrica, a l’Àsia no sols hi havia potències europees lluitant pel control de les colònies: s’hi van afegir altres països com Rússia, els EE.UU. i Japó.
Els enfrontaments entre les grans potències van ser constants: França, Anglaterra i Holanda es disputaven el Sud-Est asiàtic; Rússia i Anglaterra l’Àsia central (Pèrsia, Tibet); els EE.UU. i Espanya es disputaven les Filipines; i Japó i Rússia la Xina.
La colonització britànica es va concentrar sobretot a l’Índia, on posseïa els ports de Madràs, Calcuta i Bombai. A partir de mitjans del s.XIX es va decidir que l’administració es faria directament des d’Anglaterra, i que la reina Victòria seria proclamada emperadriu. Anglaterra va tenir que lluitar amb francesos i russos, que controlaven els territoris veïns (Birmània, el Tibet i Afganistan) .
França va controlar principalment el Sud-Est asiàtic, on va crear el Regne d’Indoxina. Els anglesos també hi tenien interessos, i es van haver de disputar el control de la zona. Finalment es va acordar que el regne de Siam seria neutral, i que serviria de frontera.
El cas de la Xina va ser atípic: cap país no va arribar a dominar-la, però els anglesos hi comerciaven, canviant té i seda xinesos per opi indi, fins que els xinesos van prohibir el comerç d’opi. Els anglesos en seguien venent, i així van començar les guerres de l’opi. aquestes van acabar amb el Tractat de Nanquin (1842), pel que els anglesos van aconseguir el control de Hong-Kong i el permís per a obrir 12 ports comercials.
Entre el 1885 i el 1911 va haver-hi un veritable assalt pel territori asiàtic, i a partir d’aquesta va començar un veritable espoli per part dels anglesos, fins que el 1911 una revolució va posar fi a l’Imperi Britànic, alliberant la Xina del control imperial.
7. Altres llocs.
Els britànics també posseïen Austràlia i Nova Zelanda, colònies de població anglesa, que van acabar sent estats sobirans dens l’Imperi Britànic (Commonwealth)
Els holandesos controlaven part de la regió (Indonèsia), motiu que va causar algun conflicte amb els anglesos.
8. L’administració dels territoris: el model britànic.
L’Imperi Britànic, que era el més extens en territori, va implantar un model d’organització que després es va generalitzar a la resta de colònies:
-Colònies: Depenien directament de la metròpoli, i l’autoritat era en mans d’un governador, amb un equip de funcionaris que eren la elit política. aquests eren els territoris que més directament eren sotmesos als interessos econòmics de la metròpoli.
-Protectorats: On teòricament hi havia un govern indígena respectat per l’administració metropolitana, encara que aquesta exercia a la pràctica el control d’algunes funcions. Era el cas de les colònies que ja tenien una estructura d’estat, com Egipte.
-Mandats: Van néixer després de la I Guerra Mundial, per a administrar els territoris depenents de les potències perdedores. Així, una potència colonial exercia la tutela d’una zona en representació de la Societat de Nacions.
-Colònies de poblament: On s’assegurava una colònia permanent amb prou població europea per a imposar-se a la població indígena. Van ser anomenats Dominis Britànics, i van disposar d’un govern propi, encara que depenien en algunes coses de la metròpoli. Es el cas de Canadà (1867), Nova Zelanda (1854), Sud-Àfrica (1872) i Austràlia (1890).
9. Conseqüències als pobles colonitzats.
Als països colonitzats es va experimentar uns canvis brutals, des de tots els punts de vista, que van afectar greument a la població nativa.
Econòmicament (a excepció d’alguns aristòcrates simpatitzants amb els colonitzadors) es va perjudicar la població indígena, que va veure les seves terres expropiades. Els cultius de subsistència es van canviar per monocultius: les plantacions, que responien a les exigències dels colonitzadors: cautxú a Indonèsia, cacau a Nigèria... Es va forçar la productivitat, el comerç amb la metròpoli i la introducció del paper moneda.
Demogràficament, va haver-hi un augment de població (gràcies a la introducció de vacunes, hospitals...) que va trencar l’equilibri natural i van aparèixer problemes com la manca d’aliment (sobretot a l’Àfrica). En alguns llocs, però, hi va haver un descens de població a causa dels treballs forçats a que es sotmetia la població.
L’estructura social es va canviar, acabant amb el sistema tribal i el sistema de jerarquies típiques, introduint noves estructures socials, religions... Es van dividir unitats nacionals, i es va obligar a conviure a pobles rivals. Es va forçar alguns indígenes a ingressar a l’exèrcit, i es va afavorir econòmicament a determinats èlits socials a canvi de la seva fidelitat, creant enfrontaments entre els mateixos indígenes.
Culturalment es van canviar les tradicions i cultura populars per la nova cultura occidental. Els pobles indígenes van perdre part de la seva identitat. Els missioners van forçar la introducció del cristianisme, que va acabar suplantant en alguns casos (a l’Àfrica sobretot) els cultes que es practicaven. A l’Àsia, però, es va saber resistir millor l’assalt cultural europeu.
