3a - 3b. La guerra freda.
L’any 1946 Churchill va emprar per
primer cop la definició de Teló d’acer per a referir-se a la divisió que
va sorgir entre l’Europa liberal i l’Europa comunista a l’acabar la II Guerra
Mundial. L’etapa protagonitzada pels EUA i la URSS va tenir un enfrontament en
tots nivells, conegut com a Guerra
Freda.
1. La bipolarització del
món.
A l’acabar la II Guerra Mundial, la
URSS havia decidit mantenir el control dels països conquerits, a més d’impulsar
la formació de governs comunistes a tots els països de l’Europa de l’est, que
van passar a estar sota tutela soviètica. Stalin, a partir de la victòria a
Alemanya, va decidir que era el moment d’expandir el comunisme.
Els EUA, temorosos de l’expansió
comunista, van intentar impedir l’avanç. A Grècia es va intervenir per a frenar
les guerrilles comunistes, i van enviar vaixells de guerra per a mostrar la
seva determinació a evitar la instauració d’un règim comunista.
El 1947 Truman va iniciar una
política destinada a contenir el comunisme, i va crear la CIA. També va
afavorir la reconstrucció dels països de l’Europa occidental amb l’aplicació
del Pla Marshall, que oferia donacions i crèdits als països que ho
demanessin a condició que als governs no hi hagués ministres comunistes. La
URSS i els països de l’est el van rebutjar, denunciant que era una forma de
control dels EUA.
La URSS, que va dividir el món en
els sectors imperialista i democràtic, va celebrar una reunió a
Polònia, on els països de l’est es van comprometre a instaurar uns governs
comunistes que estarien tutelats per la URSS, i on es va definir l’estratègia
comuna que havien de seguir en aquests països els Partits Comunistes
(Kominform).
El primer conflicte es va donar a
Txecoslovàquia el 1948, on el Partit Comunista, amb el suport de l’exèrcit, va
forçar a dimitir el president del govern de coalició.
2.
ELS CONFLICTES DE LA GUERRA FREDA.
Es coneix com a Guerra Freda
l’actitud bel·ligerant que van mantenir els dos blocs, i que va desencadenar la
cursa d’armament i una successió de conflictes en països perifèrics.
2.1. El bloqueig de
Berlín.
A les parts orientals d’Alemanya i
Berlín, controlades pels soviètics, es va instaurar un règim comunista. Davant
d’això els aliats van decidir unificar els tres sectors occidentals per a crear
un estat federal. La URSS va reaccionar bloquejant Berlín (en territori
oriental), i els EUA van crear un pont aeri que unia Berlín amb la part
occidental d’Alemanya. L’any següent (1949) van néixer oficialment la RFA i la
RDA. La RFA acabaria ingressant a la OTAN, i la RDA al Pacte de Varsòvia.
El 1961, per a evitar l’èxode massiu
dels ciutadans del Berlín est, i al no aconseguir la integració de la part
occidental a la RDA, la URSS va fer construir el Mur de Berlín, que
representa el símbol més clar de la Guerra Freda, aïllant així Berlín oest.
2.2. La Guerra de Corea.
A l’acabar la II Guerra Mundial les
tropes russes van ocupar el nord de Corea, i les tropes americanes el sud. El
1949 les tropes s’havien retirat sense haver aconseguit unificar el país,
quedant un govern comunista al nord i una dictadura militar al sud.
El 1950 Stalin va animar Corea del
Nord a ocupar el sud, que es va defensar amb l’ajut dels EUA, que van recuperar
territori iniciant una ofensiva cap al nord. Xina va defensar Corea del Nord i
va fer recular les tropes nordamericanes. Finalment, l’any 1953 es va signar un
armistici i es va acceptar la divisió de Corea en 2 estats.
El Japó, abans enemic dels EUA, ara
esdevenia un nou aliat en el pols amb el comunisme, a causa de la seva situació
estratègica.
2.3. Les aliances.
La creixent quantitat de conflictes on intervenien els EUA va forçar la
creació d’una política internacional contra el comunisme amb l’objectiu
d’aïllar la URSS.
El 1949 es va signar el Pacte
Atlàntic, que donà lloc a la OTAN, organisme militar dirigit pels
EUA i que tenia per objectiu la defensa comuna davant de qualsevol atac
estranger. També es van signar pactes al Pacífic (Austràlia i NZ), al Sudest
Asiàtic i a l’Orient Mitjà (Turquia, Iraq i Pakistan).
Els països comunistes van reforçar
la seva política amb el Kominform, destinat a unificar la ideologia i
els objectius dels tots els Partits Comunistes. També van formar la COMECON,
per a garantir l’expansió del model econòmic soviètic. El 1955 es crea el Pacte
de Varsòvia, que garantia la seguretat militar dels països comunistes.
2.4. La Guerra del
Vietnam.
Després de la independència de d’Indoxina
(principis dels anys 1950) es va dividir el Vietnam en dos estats (nord i sud),
i les tropes franceses van abandonar la regió. Al nord, el comunista Ho Chi
Minh (ajudat pel Vietcong, braç armat dels comunistes al sud) va començar
la conquesta del sud, per tal de reunificar el Vietnam. Els EUA van donar
suport al Vietnam del Sud mentre la URSS ajudava Ho Chi Minh.
La guerra va durar quasi bé 20 anys.
Els EUA van arribar a tenir més de mig milió de soldats lluitant al Vietnam,
però cada cop era més difícil aconseguir una victòria militar sobre les
guerrilles. L’opinió pública es va tornar en contra, i finalment es van obrir
una sèrie de negociacions a partir del 1968. Nixon va retirar progressivament
les tropes nordamericanes per tal que el conflicte esdevingués guerra civil, al
temps que bombardejava la “ruta Ho Chi Minh” a Laos (per on es subministrava al
Vietcong).
El 1973 es van signar els Acords de
París per a la fi de l’ajut nordamericà,
i el 1975 es va completar la retirada americana del territori vietnamita, que
va acabar sota el domini comunista. Aquesta va ser la primera derrota de
l’exèrcit nordamericà.
2.5. La crisi dels
míssils a Cuba.
El 1959 Fidel Castro, guerriller
nacionalista, va derrocar Batista, dictador aliat dels EUA, per a alliberar
així Cuba de la dependència política i econòmica dels EUA. Aviat va
nacionalitzar els recursos. Washington reaccionà amb un boicot econòmic i amb
el suport als exiliats. La URSS va oferir ajut a Cuba, i els dos països van
signar un tractat de cooperació comercial i militar. Castro va proclamar el
règim comunista.
L’abril de 1961 un escamot de cubans
anticastristes, amb el suport de la CIA, va desembarcar a Cuba. Encara que no
va tenir èxit, el govern castrista, temorós, va signar un acord amb la
URSS que permetia instal·lar míssils
nuclears apuntant als EUA.
Kennedy va reaccionar amb un
bloqueig naval de l’illa. Finalment, després d’unes intenses negociacions, es
van retirar els míssils a canvi d’aixecar el bloqueig naval.
3.
La “Coexistència pacífica”.
Amb la mort de Stalin (1953), el nou
president Khruschov va denunciar públicament els crims comesos a l’època de
Stalin, i va començar un procés conegut com la desestalinització. Es van
aprovar també unes mesures destinades a fomentar la pau entre els blocs i a
permetre l’accés de qualsevol país al comunisme des de diferents vies, inclosa
la democràtica. Es va dissoldre el Kominform.
Als EUA es van apartar els sectors
més radicals del poder, posant fi a la cacera
de bruixes empresa contra els sospitosos de simpatitzar amb el comunisme.
La victòria de Kennedy va afavorir una política destinada a eliminar la pobresa
dins el país, i a fomentar el progrés científic i tecnològic.
Els
dos líders van presentar una política basada en el reconeixement de les
respectives àrees d’influència i en el respecte a la sobirania. Es va iniciar
un diàleg amb l’objectiu de parar la perillosa cursa d’armament, cada cop més
accelerada. Cada vegada hi havia més països que no volien posicionar-se al
costat de cap dels dos blocs.
L’any 1961 Khruichov i Kennedy es
van reunir a Viena, i van encetar una etapa de relacions més fluides. Per a
agilitzar les comunicacions entre les dues potències van posar en marxa el Telèfon vermell, que comunicava la Casa
Blanca i el Kremlin.
El 1972 es van signar els acords
SALT, per a limitar les armes nuclears.
4. El retorn de les
tensions.
L’augment del rebuig a la presència
nordamericana arreu i el creixent suport soviètic als moviments revolucionaris
van fer sorgir noves tensions. La intervenció soviètica a l’Afganistan l’any
1979 va ser decisiva, i els EUA van reaccionar embargant les exportacions de
cereals cap a la URSS i boicotejant els JJ.OO. de Moscou (1980). També van
donar suport a diverses dictadures a Llatinoamèrica.
Rússia va reaccionar boicotejant els
JJ.OO. de Los Angeles (1984), i es va emprendre una nova cursa armamentística
en ambdós països (inclosa la Guerra de
les Galàxies de Reagan), que arruïnà l’economia soviètica i ajudà a la
seva desintegració.
5. Tensions internes: les
dissidències comunistes.
-Països no alineats amb el bloc comunista soviètic.
Iugoslàvia va ser el primer país comunista que no es mostrà afí al sistema
soviètic, i no va signar el pacte de Varsòvia, convertint-se en impulsor dels
països no alineats. La URSS va criticar el titisme,
i advertí del perill d’un comunisme fora del model soviètic.
A Xina, el triomf de Mao va ser
celebrat per la URSS, fins que aquest va manifestar la voluntat de desenvolupar
un model socialista propi. Als anys 1960 unes reivindicacions territorials i la
competició pel lideratge mundial del comunisme va allunyar els 2 països.
5.1. Intents de dissidència:
-A Hongria, el 1956 va sorgir
un moviment que reclamava millores socials i la distanciament del tutelatge
soviètic. El dirigent comunista (Imre Nagy) va formar un govern de coalició,
declarà la neutralitat de Hongria i abandonà el Pacte de Varsòvia.
Els partits comunistes dels altres
països van criticar Nagy, reclamant la intervenció soviètica, i finalment la
URSS va intervenir. Milers d’hongaresos van ser empresonats o exiliats, i Nagy
va ser deportat i més tard executat.
-A Txecoslovàquia, el 1968,
es va encetar un procés de democratització moderada conegut com a Primavera
de Praga i liderat per Alexander Dubceck (socialisme amb rostre humà). Es
van alliberar presos polítics, es va suprimir la censura i el país va passar a
ser un estat federal. Tot això provocà un gran entusiasme.
L’oposició als canvis i la por a que
s’estenguessin va provocar la intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia.
El president soviètic Breixnev ho va justificar defensant que les polítiques
unilaterals i independents podien posar en perill l’equilibri dels blocs.
Aquestes intervencions militars
soviètiques van ser la resposta als moviments que amenacessin el sistema
establert després de la II Guerra Mundial.
6.
Els EUA i la seva política.
La política americana es va
caracteritzar per evitar el sorgiment de nous moviments revolucionaris que
posessin en perill la seva hegemonia al seu continent, o que anessin en contra
dels interessos americans. Durant uns anys el Che va intentar estendre
la revolució per llatinoamèrica, però va fracassar per la manca de suport i per
l’oposició americana, que afavoria el poder dels dictadors locals. Així, no va
dubtar en intervenir directament, o en subministrar armament, instrucció o
assessorament als exèrcits locals i afavorir cops d’estat, com va passar a Xile
(1973) i a Argentina (1976).
-Els opositors a la política nordamericana.
Hi va haver, però, països que es van
oposar a la política americana. França va refusar el lideratge americà i es va
retirar de l’estructura militar de l’OTAN, iniciant un programa nuclear propi i
establint contactes amb la Xina, quan cap país occidental ho havia fet.
El 1970, el canceller de la RFA va
iniciar unes converses amb l’URSS i amb Polònia en les que reconeixia la
divisió d’Alemanya i en les que intentava un acostament a la RDA. La normalitat
de les relacions entre les dues Alemanyes va facilitar l’acceptació d’ambdues a
la ONU el 1973.
El nou europeisme anti-lideratge
americà va facilitar les relacions francoalemanyes i la signatura del Tractat
de Roma (1948), que donà com a resultat la creació, l’any 1957, de la Comunitat
Econòmica Europea (CEE), que tenia per objectiu establir una cooperació
internacional que fes d’Europa una potència mundial.
Quan va començar la descolonització
molts dels nous estats es van negar a alinear-se en cap dels dos blocs. El 1955
es celebrà la Conferència de Bandug entre països que defenien la
neutralitat. Més tard (1961) es celebraria la primera Conferència de Països
no Alineats, on 25 països van defensar el seu desig de neutralitat,
d’oposició als blocs militars i d’independència econòmica i política. A la
conferència de 1970 (Lusaka), a més, s’insistí en els problemes del
subdesenvolupament.
La neutralitat és, però, difícil de
conservar, ja que tots aquests països acostumen a dependre de les grans
potències a causa de guerres o de problemes econòmics.
3-c. La descolonització.
La fi dels imperis colonials és,
potser, l’esdeveniment més important després de la II Guerra Mundial. Si el
1914 el 84% del territori estava en sota el control europeu, l’any 1965 la
majoria de colònies ja s’havien independitzat, gràcies a processos a vegades
difícils i cruels.
1. Causes de la
descolonització.
-L’impacte de la II Guerra Mundial. Les derrotes a mans de les potències de
l’Eix van acabar amb la fama d’invencibles que tenien les potències colonials.
La invasió japonesa a l’Àsia va fomentar un sentiment antioccidental,
despertant les aspiracions d’independència. La guerra va ser, també, una escola
de guerrilles contra els ocupants.
Del resultat de la guerra naixeren
dos grans superpotències, EUA i URSS, que es van mostrar clarament en contra de
la colonització: els EUA van donar la independència a les filipines, i la URSS
donà suport a diversos moviments independentistes impulsats per guerrilles
comunistes. LA ONU també va proclamar la igualtat de tots els pobles i es va
mostrar a favor de la descolonització, igual que l’Església i que molts
intel·lectuals i ciutadans de les
mateixes metròpolis.
-L’escassa rendibilitat de les colònies. Algunes teories actuals han demostrat que
les colònies no eren rendibles per als imperis: encara que els ingressos eren
elevats no justificaven les despeses d’administració i defensa. La població
suportava els costos pagant elevats impostos, i els beneficis sols eren
recollits per una minoria que tenia negocis colonials. Gran part de la població
també s’oposava a les guerres que es mantenien per a la conservació d’un imperi
unit.
Els moviments nacionalistes. A l’acabar la II Guerra Mundial els
nacionalismes, sota diferents ideologies, van ser cada vegada més influents. Hi
havia moviments comunistes inspirats en la III Internacional (1919), moviments
basats en la recuperació dels valors de la cultura autòctona, i moviments que
reclamaven la identitat religiosa (com en alguns països islàmics). Molts dels
líders nacionalistes procedien de riques famílies, i s’havien format a la
metròpoli. Havien redescobert la seva cultura al tornar al seu país.
2. Les primeres
independències asiàtiques.
-L’ocupació japonesa a Indonèsia
(holandesa) va sembrar el sentiment antioccidental, permetent la formació d’un
exèrcit indonesi que, un cop acabada la guerra, va donar suport a Sukarno,
nacionalista que aviat proclamà la independència. Holanda no la va acceptar, i
hi envià tropes. Finalment, al no poder establir una federació entre Holanda i
les illes, i després d’unes negociacions, Holanda reconegué la independència
d’Indonèsia el 1949.
-A l’Indoxina francesa el
Vietminh (comunistes dirigits per Ho Chi Minh) va proclamà el 1945 la República
Democràtica del Vietnam. França va enviar-hi tropes, que (amb l’ajut
nordamericà) es van enfrontar a les guerrilles comunistes (amb l’ajut de
l’URSS).
Amb la derrota francesa (1954)
França va acceptar la independència de Laos i Cambotja. El Vietnam es dividí, a
l’espera d’una reunificació, en 2 estats que continuaven enfrontats: comunistes
al nord i proocidentals al sud. La confrontació esdevení la Guerra del Vietnam.
-L’Índia, sota el liderat de Gandhi, Nehru i la Lliga Musulmana, va
ser la primera colònia britànica en obtenir la independència (1947).
Anteriorment el virrei s’havia reunit amb el Partit del Congrés (Gandhi) i amb
la Lliga Musulmana per a pactar la cessió del poder. Tot i així, els britànics
van continuar la seva política repressiva durant el procés. Finalment, i
gràcies a la política anglesa de pactar amb els musulmans per afeblir el poder
del Partit del Congrés, l’Índia va quedar dividida en 2 estats: Pakistan i la
Unió Índia (musulmans i hindús). Els enfrontaments posteriors i els litigis
fronterers van estar a punt de causar una guerra entre musulmans i hindús, i
l’existència d’una regió de majoria musulmana dins el territori bengalí (hindú)
va donar lloc al naixement del “Pakistan Oriental” (Bangla Desh).
3. Els conflictes al
Pròxim Orient.
La desaparició de l’Imperi Otomà
després de la I Guerra Mundial va canviar el Pròxim Orient, que va passar a
estar format per països independents com Turquia, i d’altres amb un fort
control anglès a causa del canal de Suez, com Egipte. El descobriment de
jaciments petrolífers va convertir la regió en un punt estratègic molt
important, i entre les diferents polítiques i interessos van sorgir conflictes
que encara persisteixen avui en dia.
3.1.L’estat d’Israel i les repúbliques àrabs.
Des del 1917 (declaració de Balfour)
es va començar a donar suport a la creació d’un estat jueu als territoris de
Palestina, fet que provocà una immigració massiva de jueus cap a la regió. A
l’acabar la II Guerra Mundial, i a conseqüència de l’holocaust, els jueus
europeus van decidir reagrupar-se, i van reclamar la retirada dels britànics de
Palestina per a establir-hi el seu propi estat. Una resolució de l’ONU va
proposar la partició de Palestina en 2 estats: un jueu i un palestí. El 1948 es
proclamà l’Estat d’Israel, no reconegut pels països àrabs.
A conseqüència de l’expulsió dels
palestins del territori i del no-reconeixement del nou país van sorgir la
primera Guerra Araboisraeliana (1948-1949), amb l’atac a Israel de 6
països veïns. Israel, però, va poder rebutjar l’atac i es va expandir fins a
Jerusalem i el Nègueb.
La derrota àrab va tenir
conseqüències: A Egipte el coronel Nasser, oposat al colonialisme i al
sionisme, va derrocar el rei i va proclamar la República, fent fora als
britànics i nacionalitzant el Canal de Suez (1956). Occident va reaccionar, i
França i el Regne Unit van ocupar el canal. Israel ho aprofità atacant (II
Guerra Araboisraeliana). Egipte, però, tenia el suport soviètic, i la
pressió nordamericana va permetre la retirada de les tropes per a evitar un
conflicte major.
Al món àrab van continuar les
revoltes que reclamaven la independència i la seva identitat islàmica (Iraq).
També van sorgir països islàmics petrolífers i prooccidentals: Aràbia Saudita,
Kuwait, Qatar... Nasqué entre ells el moviment panarabista, amb l’antisemitisme
en comú.
A Iran va haver un cop d’estat per a
recuperar els poders sobre el petroli. Poc després va haver un altre cop
d’estat que retornà el poder al sha, fins que Jomeini (aiatol·là xiïta) va
pujar al poder (1979), establint-hi una república islàmica basada en el
fanatisme religiós.
3.2.Les guerres araboisraelianes.
Malgrat les contínues derrotes, els
països àrabs van continuar donant suport als palestins, i defensant la creació
d’un estat palestí. Va néixer així l’Organització per a l’Alliberament de
Palestina (OAP), amb el suport del món àrab.
L’any 1967 va haver la III Guerra
AI (Guerra dels sis dies), on Israel va demostrar el seu potencial
esclafant els exèrcits jordà, sirià i egipci, i ampliant el seu territori
encara més.
La IV Guerra AI (o de Yom Kippur)
va sorgir a causa de la negativa israeliana de negociar un procés de pau.
Encara que Israel avantatjava les tropes egípcies, els països àrabs van reduir
la producció de petroli destinat a Occident, i la ONU va forçar la pau i la
represa de negociacions entre les dues parts (1973).
3.3. Palestina.
L’ocupació israeliana de Palestina i
la Guerra dels sis dies va forçar molts palestins a refugiar-se als països
veïns, quedant la resta sota la tutela israeliana. L’OAP va demanar l’acció
directa i terrorista, i Israel va respondre envaint el Líban i atacant als
refugiats palestins. Després, amb l’abandó del terrorisme, L’OAP va ser
reconeguda per l’ONU.
El 1977, amb els acords de Camp
David, Egipte va reconèixer Israel, i Israel abandonà el Sinaí. Els palestins
van començar a negociar per a crear un estat palestí, a canvi de reconèixer
Israel. El 1987 la OAP va promoure la Intifada, moviment de resurrecció dels
àrabs que vivien en territori israelià. Finalment, l’any 1993 es van crear les
zones autònomes de Gaza i Jericó, governades per Iasser Arafat, de cara
establir-hi l’estat palestí.
Però Israel no ha complert els seus
compromisos (el termini per a crear un estat palestí expirava el 1999) i encara
actua amb violència contra els palestins. això, unit a la intenció d’Israel de
judeïtzar Jerusalem, va fer sorgir la Segona Intifada.
Actualment hi ha una forta tensió
internacional a la zona, protagonitzada per Israel (amb el suport dels EUA) i
de Palestina (amb el suport àrab).
4. La conferència de
Bandung.
Els nous països independitzats fins
la dècada dels 50, liderats per Nehru, Nasser i Sukarno, es van reunir a
Indonèsia el 1955 per a trobar una manera de reivindicar els seus drets.
Aquestes 29 nacions eren més de la meitat de la humanitat, però sols
representaven el 8% de la riquesa. Els assistents van coincidir en la seva
posició neutral respecte als blocs, i l’expressió Tercer Món es començà a usar
per a referir-se als nous països independitzats. Als acords als que es van
arribar van reafirmar el dret dels pobles a l’autodeterminació, la sobirania i
la igualtat, i es va exigir la no-intervenció estrangera, el desarmament i la cooperació per a acabar amb el
subdesenvolupament.
5. La descolonització a
l’Àfrica.
5.1. El Marroc.
Als anys 50 el Marroc i Tunísia eren
dos protectorats francesos amb governs locals ficticis, controlats per França.
Hi havia, però, un moviment nacionalista que tenia organitzacions armades.
davant l’augment de la rebel·lió França va negociar la independència, que es
proclamà el 1956 (Marroc) i el 1957 (Tunísia).
Espanya també posseïa territoris
colonials a l’Àfrica. El 1956 va accedir a entregar el Rif, però després va
convertir les altres colònies en províncies espanyoles. Finalment va accedir a
entregar l’Ifni al Marroc (1969), i el Sàhara Occidental (1975) al Marroc i a
Mauritània, fet que va provocar la guerra entre el Front Polisari, que volia la
independència, i el Marroc.
5.2. Algèria.
Algèria era un territori administrat
directament per França i habitat per nombrosos immigrants francesos. El 1954 va
sorgir el Front d’Alliberament Nacional, que va començar la insurrecció. França
no volia perdre més colònies (com Indoxina) i va enviar les tropes. La guerra
va ser molt cara, i rebia moltes crítiques. Finalment De Gaulle (president de la República francesa)
va concedir la Independència a Algèria (1959). La població francesa a la
colònia es va sentir traïda i es va rebel·lar en dues ocasions. La rebel·lió va
ser sufocada, i finalment es va sotmetre la independència d’Algèria a
referèndum, el 90% dels francesos hi va estar d’acord.
5.3. L’Àfrica subsahariana.
La majoria dels estats africans van
assolir la independència entre el 1955 i el 1965, en un procés que va provocar
diversos conflictes, entre les ètnies o amb els líders de les colònies.
Els territoris britànics (excepte
Kenya, on va haver una insurrecció que va causar 40000 morts) es van anar
emancipant gradualment. El primer en fer-ho va ser Ghana, quin procés va
facilitar el camí d’altres països: Nigèria, Sierra Leone, Tanganyika, Uganda.
A l’Àfrica francesa sols Madagascar
va tenir episodis violents, durament sufocats el 1947. A la resta de territoris
es va oferir la possibilitat de formar part d’una Comunitat Francesa o
d’independitzar-se renunciant als ajuts de la metròpoli. Guinea va obtenir la
independència i els altres països van acceptar pertànyer a la Comunitat
Francesa. Aquesta, però, mai no es va realitzar, i l’any 1960 les colònies
franceses es van independitzar.
Al Congo Belga el Moviment Nacional
va demanar la independència, que va obtenir el 1960. Bèlgica, però, va donar
suport al secessionisme de Katanga, zona rica en minerals. Els líders de
Katanga van assassinar el president, iniciant-se una guerra civil . El 1965 va
haver un cop d’estat, i el general Mubutu va assolir el poder de tot el país,
que es va dir Zaire.
5.4. El sud d’Àfrica.
El 1961 els colons blancs van
declarar l’independència de Sud-Àfrica, instaurant l’apartheid i iniciant-se
una lluita, que ha durat 30 anys, amb la majoria negra (Nelson Mandela), que
reivindicava els seus drets. La comunitat internacional, sancionant
econòmicament, va pressionar per a que s’abolís el règim. Finalment (1990)
s’alliberà Mandela, s’aprovà una nova constitució derogant les lleis
discriminatòries i es van celebrar les primeres eleccions multiracials (1994).
El 1963 Rhodèsia del nord va
esdevenir Zàmbia, i a Rhodèsia del sud els blancs van proclamar la
independència instaurant un apartheid que va durar fins al 1980, en que la
majoria negra va aconseguir el poder i va proclamar l’estat de Zimbabwe.
Portugal encara mantenia colònies fins al 1961, en que els moviments
nacionalistes van acabar provocant una guerra colonial que desgastà el règim de
Salazar: el 1974 va haver la revolució dels clavells, que va derrocar la
dictadura i va instaurar un règim democràtic que va negociar la independència
de les colònies (Angola, Moçambic...).
El nou govern d’Angola va ajudar
Namíbia (colònia alemanya) a independitzar-se.
6. El Tercer Món.
Als anys 50 es va començar a
utilitzar l’expressió Tercer Món per a referir-se als països que havien estat
colònies, i que compartien el problema comú del subdesenvolupament. Se’ls va
comparar amb el tercer estat d’abans de la Revolució francesa. Com a trets
comuns s’ha proposat una baixa renda per càpita, malnutrició, analfabetisme,
gran creixement demogràfic... També se’ls denomina Països del sud, per a
contrastar-ho amb la riquesa dels països del nord.
Encara que van aconseguir la
independència política, moltes colònies continuaren lligades a les antigues
potències colonials, ja sigui perquè aquestes conservaven indústries colonials,
o perquè les inversions dels països rics condicionaven els governs locals.
Aquesta dependència s’anomena neocolonialisme, i es caracteritza per una
dependència comercial i un intercanvi desigual: exportació de matèria prima a
preu baix i importació de productes manufacturats a un preu controlat pels
mercats internacionals, i inassequible per al Tercer Món.
L’economia d’aquests països sovint
depèn del primer món, al que a vegades demanen préstecs per a poder afrontar
les despeses del desenvolupament. Com això és un risc (a això cal sumar la
corrupció com a pràctica habitual) per als bancs, aquests préstecs sovint tenen
un alt interès.
Finalment, aquests països depenen
tecnològicament del primer món, ja que han de comprar (a preu occidental) el
que no poden produir per manca de tecnologia, originant-se així un èxode del
capital i dificultant molt el creixement de les economies dels països del sud.
3- d. L’estat del benestar i la dinàmica del
creixement a les ..........economies avançades.
4- b.
Integració europea i globalització
Acabada la Segona
Guerra Mundial i amb bona part d’Europa destruïda i dividida políticament
(capitalisme-comunisme) els Estats Units van endegar el Pla Marshall (veure
capítol 3a) per ajudar l’Europa Occidental.
Aquesta injecció
econòmica va sumar-se al desig europeu de recuperar-se el més aviat possible.
Això va permetre que entre 1950 i 1970 aquests països experimentaren el període
de major creixement econòmic de la història. La mitjana anual d’augment del PNB
es va situar prop del 5%; també va augmentar la renda per habitant i això es va
aprofitar per millorar la distribució entre els diversos grups socials. A més,
l’estabilitat dels règims democràtics durant aquest decennis als països
democràtics va ser inqüestionable.
Els EUA es van
consolidar com la primera potència econòmica i militar i van exercir un
lideratge indiscutible en el món occidental. El model de vida americà (american
way of life) basat en el consum elevat que permetia la prosperitat i la
abundància, va ser emulat per tots els països capitalistes.
Cal dir que aquest
creixement es va basar en l’augment de la productivitat. Pel que fa als sectors
s’ha de remarcar el descens de les activitats agrícoles i l’ascens de la
indústria i dels serveis. Aquest creixement es traduí, també, en salaris més
elevats .
Un altre fet
característic d’aquests anys va ser la intervenció de l’Estat en l’economia.
Amb algunes nacionalitzacions l’Estat va esdevenir empresari; també va fer
possible la millora de les infraestructures (plans urbanístics, xarxes de
transport, obres hidràuliques) i en l’augment de les prestacions socials
(incloent el salari mínim). La xarxa de seguretat social per a casos de
malaltia, invalidesa, atur i jubilació es va consolidar com un dret universal,
mentre que el finançament públic de l’ensenyament, de la sanitat o d’activitats
culturals va assolir uns nivells fins aleshores desconeguts. Aquest procés
(l’estat transfereix una renda als
sectors més desfavorits) constitueix el nucli central de l’anomenat Estat del
benestar.
L’altra pota sobre
la que es va assentar aquest període de creixement és el de la estabilitat
política. Després del conflicte mundial (IIª Guerra) la majoria dels països
occidentals van consolidar sistemes polítics democràtics. Només en els països
del sud d’Europa van quedar al marge: Grècia, Portugal i Espanya mantenien
règims dictatorials (que van caure a mitjans dels setanta).
I encara que a
Europa hem de parlar de pluripartidisme, de fet podríem parlar de dos grans
grups que s’han alternat en el poder:
-
els partits
conservadors i democristians
-
els partits
socialdemòcrates o laboristes
Després de la
guerra a molts llocs es van constituir governs de coalició (on els comunistes
van ser expulsats per poder beneficiar-se dels diners del Pla Marshall). Als
anys cinquanta la majoria dels països tenien governs conservadors, mentre que a
la dècada dels seixanta hi va haver un cert tomb a l’esquerra i des d’aleshores
hi ha hagut una alternança entre uns i altres.
Cal dir, que en
general durant les etapes de governs conservadors – liberals, els estats i els
empresaris (fonamentalment) van fer legislacions que permetien una acumulació
de capital, és a dir, beneficis. Per contra, en l’època dels governs
d’esquerres s’aprofitava la bonança, es
pujaven els impostos, i l’estat feia un
repartiment més just d’aquests ingressos; per això podem dir que les arrels
ideològiques de l’estat del benestar s’han de buscar en els governs laboristes
anglesos (en concret en l’informe Beveridge) , o socialdemòcrates suecs i
alemanys.
Causa i alhora
conseqüència d’aquesta estabilitat econòmica i política és el procés
d’integració europea.
Poc després de la
guerra i amb el record dels enfrontaments encara ben presents, i en un món
bipolaritzat per els Estats Units i la Unió Soviètica, la divisió europea no
ajudava a “lluitar” econòmicament contra aquestes potències. D’aquí que es
volgués forjar un projecte d’integració supranacional, que a més a més,
garantís la pau a Europa i evités nous enfrontaments entre les seves nacions
(dues guerres mundials en poc més de trenta anys).
El primer pas, a
l’abril de 1951 fou la creació de la Comunitat econòmica del Carbó i l’Acer
(CECA) amb l’objectiu inicial d’aconseguir un mercat comú per a aquests
subministraments. A Alemanya i França es van sumar Bèlgica, Holanda, Luxemburg
i Itàlia. L’èxit de la CECA va potenciar la idea de Monnet i de Robert Schuman
(ministre francès d’afers exteriors) de crear un mercat comú per arribar a una
unió política de caràcter federal entre els membres. Així, aquests sis països
van signar l’any 1957 el Tractat de Roma que va implicar la creació de la
Comunitat Econòmica Europea (CEE). L’objectiu prioritari del Tractat era
establir un mercat comú entre els països signants i avançar cap a una unitat
política per mitjà de la creació d’institucions supranacionals amb capacitat
legislativa obligatòria per als estats membres. També es preveia instaurar la
lliure circulació de productes, de capitals i treballadors, una tarifa
aranzelària única, una harmonització de les polítiques econòmiques i una
política agrària comuna.
El procés va
aconseguir una altra fita amb la signatura del tractat de la Unió Europea a
Maastricht (1992) on es va potenciar la supressió de fronteres, es va establir
una idea de política exterior, de seguretat i de defensa comunes i especialment
l’adopció d’una moneda única, l’euro en circulació des de gener de 2002, i la
creació del Banc Central Europeu.
Les institucions
europees són:
- Parlament
europeu: és el cos parlamentari d’elecció directa. Juntament amb el
Consell, forma la camera legislativa i també fa tasques consultives i de
control democràtic. Integrat per785 diputats escollits per sufragi electoral
directe i per un període de cinc anys. Té la seu a Estrasburg.
- Consell de la Unió Europea
(anteriorment Consell de Ministres de la Unió) és el principal òrgan legislatiu
i de presa de decisions. A cada reunió del Consell hi participen representants
dels estats membres, amb rang ministerial. La Presidència del Consell canvia
entre estats membres cada sis mesos: de gener a juny i de juliol a desembre. Té
la seu a Brussel·les
- La Comissió
Europea és una institució políticament independent que regenta el poder
executiu de la Unió Europea
. El seu principal objectiu és la legislació
entorn a polítiques i programes d'acció, sent així mateix el responsable
d'aplicar les decisions del Parlament
Europeu i el Consell de la Unió Europea . El terme
"Comissió" fa referència als membres de la Comissió, anomenats
"Comissaris", designats pels 27 Estats membres i el Parlament, però
també es refereix a la pròpia institució i al seu personal. L'actual Comissió
Europea està presidida per José Manuel Durão Barroso, que ocupa
aquest càrrec pel període 2004-2009.
-
Tribunal
Justícia
-
Banc Central
La CEE (UE després
de Maastricht) va anar augmentant els seus membres: dels primers sis es van
passar a nou (amb la incorporació de Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca),
després a dotze (Grècia, Portugal i Espanya, un cop van deixar de tenir règims
dictatorials), a quinze (Suècia, Finlàndia i Àustria) fins als 27 estats
membres actuals (doncs després de la caiguda del comunisme soviètic, s’han
incorporat estats que havien estat al Pacte de Varsòvia).
Aquesta massiva incorporació
és la demostració de l’èxit de la Unió, però alhora constitueix un gran repte i
planteja molts problemes de difícil solució. Posar d’acord tants estats és molt
més complicat que quan eren pocs: els interessos de cada país no concorden
sempre (en política agrària o exterior per exemple) i això es constata en el
fracàs que ha estat l’intent de establir una Constitució. També aquesta
diferència es va constatar en el cas de la guerra de la desapareguda
Yugoslàvia, quan els polítics de la UE no van saber parlar amb veu única per
resoldre el problema, limitant-se a un seguit de reunions i declaracions
d’intencions que evidentment no portaven a res.
Altres reptes que
es plantegen és de continuar o no amb l’ampliació. Especialment significatiu és
el cas de Turquia, el govern del qual fa anys que demana l’ingrés. La possible
entrada d’aquest país ha dividit la Unió entre
favorables i contraris. La decisió es va posposant mentre Turquia
intenta democratitzar les seves institucions , condició indispensable per
pertànyer a la Unió.
4-a. La fi de l’URSS.
L’últim quart del s.XX el món ha
viscut uns canvis que han alterat l’ordre establert després de la II Guerra
Mundial. La fi del comunisme i el desmembrament de l’URSS van posar fí al bloc
comunista. Els EUA s’han consolidat com a líder en solitari i com a àrbitre
mundial.
1. L’arribada de
Gorbachov.
El 1985 Mijail Gorbachov va ser
escollit secretari general del PCUS. l’URSS patia una enorme crisi econòmica i
social. Les despeses que comportava la cursa d’armaments havien desenvolupat
una greu manca d’inversions en la producció de béns de consum, i el nivell de
vida de la població soviètica era molt inferior al dels ciutadans occidentals.
Gorbachov va prendre una sèrie de mesures, sintetitzades amb els conceptes de perestroika
i glasnost.
Es va fomentar una reestructuració
de l’economia, que permeté la introducció d’incentius a la producció i una nova
noció de mercat. Es crearen cooperatives de treballadors i es començà a exigir
responsabilitats a les empreses que presentessin pèrdues econòmiques. La
disciplina laboral augmentà, així com la introducció de les noves tecnologies
(cercant la col·laboració de països desenvolupats). L’objectiu era la producció
de béns competitius i de qualitat.
El glasnost va remodelar la política
soviètica: s’abolí la censura, es va restablir la llibertat d’expressió i
s’autoritzà la crítica, suavitzant el monopoli del PCUS. Es va fomentar la
participació política en partits propis.
En política exterior es va fomentar
el desarmament i l’inici de relacions amb els EUA. L’URSS va garantir la
no-intervenció en els assumptes interns dels països comunistes, encara que no
es renunciava al principi de solidaritat i col·laboració entre ells.
Però el procés no va ser fàcil,
Gorbachov va topar amb una forta oposició, tant dels sectors més conservadors,
que volien conservar intacte l’estructura del comunisme, com dels que volien
anar molt més enllà. Les tensions van desencadenar un procés accelerat que anà
molt més enllà de les previsions, i que fou la fí del comunisme i la dissolució
de l’URSS.
2. La fí de l’URSS.
La crisi de l’economia soviètica,
davant l’augment de les tensions, va fer impossible mantenir el paper de
superpotència mundial que l’URSS ostentava.
Des de l’arribada de Gorbachov al
poder es va accelerar la reforma política, i el 1990 va haver les primeres
eleccions lliures a Rússia, guanyades per Boris Ieltsin. La transició
cap a un sistema de mercat, però, va anar acompanyada de nombrosos problemes:
oposició dels conservadors, desproveïment del mercat, intents de boicot... Les
repúbliques que formaven part de l’URSS, ja lliures del fort centralisme
d’abans, reivindicaven la seva independència.
Gorbachov va intentar controlar
l’evident procés de desintegració, tant territorial com política i econòmica.
El 1991 Rússia va reconèixer Lituània com a país sobirà. Gorbachov intentà la
signatura d’un nou tractat que substituís l’estructura federativa de l’URSS.
El mateix any els antireformistes
més radicals van donar un cop d’estat a Moscou, aturat gràcies a Ieltsin, al
Parlament rus i a la resistència de la població. A partir de llavors les
reformes es van accelerar: en pocs mesos s’il.legalitzà el PCUS, suprimint-se
el comunisme, i 7 repúbliques s’independitzaren. El desembre de 1991 l’URSS
deixà d’existir.
Gorbachov intentà mantenir unides
les 11 repúbliques restants creant la CEI (Comunitat d’Estats
Independents). No va funcionar, i finalment va haver de dimitir.
3. La nova Federació
Russa.
El 1993 s’aprova una nova
constitució, que dona un enorme poder al president i deixa un paper limitat al
Parlament. Es garanteix la llibertat política, però el poder queda en mans dels
antics dirigents soviètics, ara reciclats en parlamentaris corruptes que actuen
seguint els seus interessos personals.
La corrupció afectà les
privatitzacions i la liberalització del mercat, afavorint un grup de
propietaris influents, que actuaven segons els seus interessos. La complicada
transició econòmica va fer aparèixer tot un grup de màfies que controlaven
molts sectors. El nivell de vida i el valor del ruble van caure de cop, i gran
part de la població es va quedar sense les feines abans garantides per l’estat.
La pujada al poder de Vladimir
Putin l’any 2000 ha permès estabilitzar l’economia russa, que es comença a
recuperar i no presenta els grans dèficits d’anys anteriors. La classe mitjana
es recupera i la misèria comença a desaparèixer. Putin, però, que compta amb el
suport de l’exèrcit, és força autoritari, cosa que li permet fer front als
conflictes del Caucas.
4. La fi del comunisme a
l’Europa de l’Est.
Les reformes iniciades per Gorbachov
van dotar als països de l’Est d’una autonomia fins llavors inèdita. Aquests van
poder decidir lliurement sobre la seva política, al tenir la garantia de la
no-intervenció de la URSS en els afers interns. Això provocà tot un seguit de
ràpides reformes que van acabar amb el domini dels partits comunistes: van
sorgir el parlamentarisme i la democràcia, i la propietat individual i els
sistemes de mercat.
Aquestes reformes es van iniciar a Polònia,
protagonitzades per Lech Walesa i el seu sindicat Solidarnosc,
que va impulsar tot un paquet de reformes democràtiques: amnistia, legalització
de sindicats, introducció d’empreses privades... L’any 1989 va haver eleccions
lliures, guanyades per Solidarnosc (80% dels vots). Polònia s’acostava al model
occidental.
A Hongria feia temps que
s’aplicaven petites reformes econòmiques, i la voluntat de canvi es
materialitzà gràcies al nou secretari general del PC, Karoly Grosz, que
legalitzà els partits polítics i reconegué el dret d’expressió. El 1989 es va
modificar la Constitució per a fer-la més democràtica. Finalment es va
proclamar la República i la fí del comunisme.
A Txecoslovàquia les
manifestacions multitudinàries van aconseguir un canvi de dirigents del PC, que
pactà amb l’oposició. Es van convocar eleccions lliures i es reestructurà el
sistema polític. Al cap de poc, a causa del nacionalisme eslovac, el país va
ser dividit, donant lloc a la República Txeca i la República Eslovaca.
A Romania una insurrecció
popular va derrocar Ceaucescu, que va ser jutjat i afusellat. Un nou
govern, el Front Nacional, va fer front a un nou panorama polític
d’economia arruïnada.
A Bulgària els dirigents van
ser substituïts per un nou govern que aviat organitzà eleccions.
5. La caiguda del mur de
Berlín i la reunificació alemanya.
Els canvis més espectaculars van
succeir a la RDA, on el govern comunista semblava resistir-se a les reformes.
L’estiu del 1989 milers de ciutadans es van refugiar a les ambaixades de
Polònia, Hongria i Txecoslovàquia, reclamant el dret d’anar a la RFA.
Més tard, amb la visita de
Gorbachov, es van iniciar noves protestes. El sector més reformista del PC va
destituir Honecker, i autoritzà, a causa de la pressió popular,
l’apertura del mur, convocant eleccions lliures. Aquestes van ser guanyades per
Helmut Kohl, dirigent de la RFA i partidari de la reunificació del païs.
La RDA es dividí en els 5 estats
anteriors, que accediren a la reunificació materialitzada l’octubre de 1990. La
nova Alemanya hagué de fer front a les diferències de riquesa i renda.
6. La fi del món bipolar.
Des de la desaparició de l’URSS el
paper hegemònic dels EUA s’ha vist reforçat, i actualment els estats que volen
prendre decisions importants en la política internacional es veuen obligats a
tenir en compte l’opinió americana.
Des de 1989 els EUA han pres part en
nombrosos conflictes bèl·lics: Panamà, Kuwait, Iraq, l’ex-Iugoslàvia,
Afganistan..., demostrant el paper que s’atribueixen de policies del món.
La tradició aïllacionista americana, però, defensa la no-participació en
assumptes que no incumbeixin directament els interessos americans. La “síndrome
del Vietnam” encara dura, i la desaparició de l’URSS ha difuminat la visió d’un
enemic clar. Àmplies àrees del planeta han perdut, de cop, l’interès dels EUA,
que ara sols actuen en conflictes estratègics.
