Us paso un text sencer. és del blog sapiens i l'autor és Vicente Moreno:
Des de mitjans del segle XX, i com a conseqüència de la descolonització, el món va anar descobrint l’existència d’un grup de països que patien una situació de subdesenvolupament econòmic i de pobresa. Bona part d’aquests països pobres eren Estats sorgits de la fi dels imperis colonials, tot i que també n’hi havia que existien des de feia més temps. Aquest descobriment va portar l’economista francès Alfred Sauvy, fent un símil amb la societat francesa de l’Antic Règim, a definir aquest grup de països com a Tercer Món, concepte polític que evocava el Tercer Estat de la societat prerevolucionària definit per Sieyès. Aquest Tercer Món es definia per oposició al Primer Món, el dels països capitalistes desenvolupats, i al Segon Món, englobat pels països comunistes.
Un altre concepte que també és emprat per anomenar aquest conjunt d’Estats és el de països subdesenvolupats o països en vies de desenvolupament. Des dels anys vuitanta del segle XX va sorgir una nova expressió per referir-se al món dividit en dues realitats: Nord-Sud, expressant la idea de l’existència d’un nord ric i un sud pobre. Tanmateix, la denominació de Tercer Món segueix sent la més comuna a l’hora de referir-se a aquest conjunt d’Estats.
Això que anomenem genèricament Tercer Món, però, és un conjunt extremadament heterogeni. En aquesta definició englobem països totalment industrialitzats (Taiwan), parcialment industrialitzats (Brasil) o amb un indústria irrellevant (Burkina Faso). Igualment, hi trobem països extremadament rics gràcies a l’exportació de petroli (Aràbia Saudita) i d’altres més pobres tot i la presència de petroli (Veneçuela). A més, hi ha països que fonamenten la seva economia en l’exportació de productes agrícoles (Senegal) mentre que d’altres que no compten amb cap tipus de recurs (Bangladesh).
Tot i això, seguint la definició del geògraf francès Yves Lacoste, tots ells mantindrien algunes característiques comunes:
a. Un passat colonial que pesa molt en el seu desenvolupament.
b. Un creixement demogràfic accelerat que els diferencia dels països del Nord i que esdevé un motiu bàsic de la urgència del seu desenvolupament i de l’augment enorme de la seva població urbana.
c. La desarticulació de l’agricultura, orientada a l’exportació dels productes i incapaç de satisfer les demandes alimentàries de la població.
d. El recurs a l’endeutament com a sistema per compensar el dèficit comercial i finançar les inversions.
e. L’aparició de desigualtats socials extremes en les quals una minoria molt reduïda de la població d’aquests països concentra la major part de la riquesa mentre que una àmplia majoria no disposa d’allò necessari per poder garantir-se la subsistència amb dignitat.
f. Un greu dèficit educacional que impedeix a bona part de la població accedir a una formació bàsica.
La independència política dels nous Estats no va anar acompanyada d’una independència econòmica real. La dominació colonial va suposar que les economies d’aquests països estiguessin subordinades als interessos i les necessitats de les metròpolis, sense permetre el desenvolupament d’un mercat intern viable ni cap modernització de l’economia. I aquesta seria una herència que acompanyaria el naixement dels nous Estats.
Així, a la majoria d’aquests països van continuar presents molts dels interessos econòmics de les antigues metròpolis, donant lloc a una situació de dependència econòmica respecte de la vella potència colonitzadora denominada neocolonialisme. És a dir, un cop perdut el domini polític, la descolonització va donar lloc al naixement d’una nova forma de domini que comportaria una situació de dependència econòmica, i sovint també cultural, respecte de l’antiga metròpoli, la qual disposaria de diferents mecanismes directes (preus, regulacions, distribució) i indirectes (corrupció, subministrament d’armes). Aquesta situació ha impedit el creixement econòmic dels països descolonitzats i ha estès la pobresa entre la seva població.
En el moment de la independència, l’estructura econòmica dels nous països era feble i insuficient. Havien d’exportar les seves matèries primeres a baix preu i importar els productes industrials a un preu més elevat generant un dèficit comercial crònic. Aquesta dependència comercial va rebre el nom d’intercanvi desigual, perquè els productes dels països del Tercer Món generalment tenien menys valor en el mercat internacional. A més, el control dels preus de les matèries primeres està fixat per les grans borses del comerç internacional en funció de la demanda dels països rics, oblidant el cost de producció. Fins i tot, en alguns casos, per aquests Estats resulta més barat comprar matèries primeres a l’estranger que produir-les ells mateixos.
Igualment, aquests països van néixer amb una gran dependència financera de l’exterior perquè necessitaven dels préstecs i les inversions dels països més rics, els quals estaven interessats en facilitar préstecs als països subdesenvolupats per generar interessos. En el curs dels anys setanta, els països del sud van anar acumulant un deute desproporcionat davant la condescendència de la banca privada, els governs, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Aquests préstecs han creat un enorme deute extern dels països pobres que s’ha convertit en un fre a qualsevol possibilitat de desenvolupament.
Finalment, també existeix una dependència tecnològica ja que l’endarreriment dels països del Tercer Món els obliga a adquirir la tecnologia a l’exterior. De la mateixa manera, el compromís en el pagament dels royaltiesderivats de les importacions tecnològiques impedeix que els països del sud desenvolupin la seva pròpia tecnologia.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
