Per aquells que no teniu temps de fer-vos un resum. aquí us poso els resums dels temes vistos fins al dia d'avui
2-a. La I Guerra Mundial
Després de la guerra francoprussiana
als països europeus la política havia evolucionat de manera diferent. La
democràcia i el parlamentarisme ja estaven implantats a quasi tots els països,
però encara hi havia restes de l’Antic Règim: els imperis Rus i
l’Austrohongarès.
1.
Les relacions internacionals (1870-1914).
A finals del s.XIX, un cop unificada
Alemanya, el canceller Bismarck va desenvolupar una política destinada a
consolidar el poder alemany a Europa. La seva estratègia va començar amb un
potent pla diplomàtic per a acabar amb el domini polític que Anglaterra exercia
a Europa. Anglaterra, però, estava més preocupada pel domini dels seus
territoris colonials. Bismarck també va intentar aïllar França, el seu enemic
tradicional, i que reclamava l’Alsàcia i la Lorena, perduts a la guerra
francoprussiana.
Bismarck va aconseguir que els tres
emperadors europeus signessin una aliança: Alemanya, Rússia i Àustria, i
després es va incorporar d’Itàlia. Aquesta aliança era poc realista, ja que
Àustria i Rússia es disputaven la influència dels balcans, o sigui que Alemanya
es va veure obligada a decidir-se.
Bismarck va renunciar a la
participació de Rússia, però aconseguint un compromís de neutralitat, i així va
néixer la Triple Aliança (1882): Alemanya, Àustria i Itàlia.
Però la relació russo-alemanya es va
anar deteriorant, i França ho va aprofitar oferint a Rússia suport econòmic a
canvi d’un conveni militar (1892), i convencent Anglaterra del perill alemany.
Va néixer així la Triple Entesa (1907): França, Anglaterra i Rússia.
2. Els conflictes imperialistes.
2a. La
crisi del Marroc.
La Conferència de Berlín havia
definit uns acords entre els imperis colonials, però al s.XX es van incorporar
nous imperis, especialment Alemanya, i van sorgir conflictes un altre cop. El
Marroc va ser el nou escenari dels conflictes.
El 1905 Alemanya va oferir suport al
Marroc per a fer front a les pressions franceses, que volien fer un
protectorat. Van arribar a desembarcar, però l’any següent es va establir un
pacte francoespanyol, frustrant les aspiracions alemanyes.
Al cap de poc (1911) va haver-hi un
nou conflicte, quan Alemanya va enviar vaixells de guerra al Marroc per a
protegir els seus súbdits d’una insurrecció. Gran Bretanya es va posar al
costat de França incondicionalment.
2b. El conflicte dels balcans.
El segon punt de fricció va ser el
vell conflicte entre l’Imperi Rus i l’Austrohungarés per aconseguir la
influència dels Balcans, aprofitant la feblesa de l’Imperi Turc.
Àustria s’oposava al desig serbi
d’unir els estats eslaus del sud, i Rússia volia projectar el seu paper
internacional protegint els eslaus. La resta de potències es van veure
implicades a l’haver signat els tractats amb els dos imperis.
El 1908 Àustria es va annexionar
Bòsnia-Hercegovina, provocant la còlera de Rússia, que temia l’expansió
austríaca.
El 1912 Rússia va donar suport a la
creació de la Lliga Balcànica (Sèrbia, Bulgària, Grècia i Montenegro), que
atacà Turquia per a recuperar els territoris europeus.
El 1913 Sèrbia es va enfrontar amb
Bulgària, i va annexionar-se alguns territoris, encara que no va aconseguir un
accés al mar, ni la unificació dels estats eslaus (Bòsnia).
Sèrbia mirava Àustria amb recel, i
es veia que qualsevol conflicte entre ells esdevindria un enfrontament entre la
resta de potències europees.
3. L’inici de la guerra.
L’estiu de 1914 l’Arxiduc Francesc
Ferran, hereu del tron austrohongarès, i la seva dona son assassinats a
Sarajevo (Bòsnia) per un estudiant nacionalista serbi. Austria-Hongria exigeix
investigar-ho sobre el terreny, al que Sèrbia s’hi oposa. L’Imperi
austrohongarès declara la guerra a Sèrbia.
Llavors es van posar en marxa totes
les aliances i pactes signats entre les potències europees, que en una setmana
estaven totes en guerra:
Rússia va fer costat a Sèrbia,
Alemanya a Àustria, entrant en guerra amb Rússia i França. La Gran Bretanya, al
veure que Bèlgica (neutral) era ocupada per Alemanya, decideix entrar en guerra
amb els seus aliats. Itàlia va ser l’única que es va mantenir neutral durant un
temps, per a entrar en guerra després al costat de la Triple Entesa.
Al principi la població va acollir
la noticia amb escepticisme, i els moviments socialistes estaven clarament en
contra de la guerra (II Internacional), però la convicció que la causa de la
guerra eren les nacions contràries va fer que els ciutadans es mobilitzessin
ràpidament, i qualsevol manifestació en contra del suport a l’exèrcit va ser
qualificada d’antipatriòtica, i durament reprimida.
4. La guerra de trinxeres: el front
occidental.
Al començament de la guerra, les
potències centrals tenien bons exèrcits i bones comunicacions, però sabien que
les potències de la Triple Entesa tenien a favor el fet que hi hagués dos
fronts de guerra (França i Rússia), la capacitat d’aplicar un bloqueig naval a
Alemanya, i la possibilitat de mobilitzar efectius colonials.
Alemanya, doncs, es va proposar fer
una guerra ràpida (Pla Schlieffen): si entraven per Bèlgica derrotarien
França en 6 setmanes i es podrien concentrar en el front rus. Al principi el
pla va sortir bé, però al Setembre l’exèrcit francès es va reorganitzar i va
poder aturar els alemanys (batalla del Marne). Amb l’ajut dels aliats es
va contenir el front, que anava des de Suïssa al mar del Nord. La guerra
llampec havia fracassat.
El punt culminant va arribar el
1916. Els dos exèrcits, ben equipats per a la defensa (metralladores, filats i
camps de mines) mantenien el front sense atrevir-se a atacar. Finalment, els
alemanys van intentar envair Verdun, plaça forta però en posició delicada, i
important per a la moral dels francesos. Durant quasi bé un any francesos i
alemanys es van batre a la Batalla de Verdun, i els anglesos van obrir
un front a Somme per tal de dividir els alemanys (Batalla de Somme). En
aquestes batalles van morir un total de 2 milions de persones.
5.
La guerra de trinxeres: el front oriental.
Al front rus els alemanys, amb la
seva poderosa maquinària de guerra, es van enfrontar a un exèrcit rus enorme
però ineficaç: compost de camperols, i mal armat. Els alemanys avançaven, però
no tant com preveien. Rússia va contraatacar, envaint part d’Àustria-Hongria.
El 1915, però, una ofensiva austroalemanya va atacar Rússia, reconquerint
alguns territoris perduts, i ocupant Polònia i Lituània.
6.
Altres fronts.
Itàlia va entrar en guerra al costat
dels aliats, obrint un nou front per a Àustria-Hongria.
Japó també va donar suport als
aliats, mentre l’Imperi Otomà i Bulgària entraven en guerra al costat de les
potències centrals.
La participació dels territoris
colonials també va ser important, ja que van proveir de soldats i recursos als
imperis, i les possessions de les potències d’un bàndol entraven en guerra amb
les de l’altre (Togo i Camerun, Àfrica del Sudoest i Sud-Àfrica...).
L’arribada de la guerra al mar va
ser decisiva: els submarins alemanys van imposar un bloqueig marítim a tots els
vaixells que es dirigissin a territoris aliats. L’enfonsament del Lusitània, on viatjaven ciutadans nord-americans, va fer entrar en guerra
als EUA.
7. Un nou tipus de guerra.
La magnitud de la guerra,
desconeguda fins aleshores, va fer que la població s’impliqués totalment, i que
tots els homes en edat militar poguessin ser reclutats. Les dones, i els homes
no reclutats eren cridats a les fàbriques d’armament, que produïen al màxim de
la seva capacitat.
Grans quantitats de gent que vivia
en territoris conquerits van migrar, en el que va ser el primer moviment de
refugiats a causa d’una guerra.
Les nacions, que havien de mantenir
els exèrcits i comprar armament i munició, es van endeutar, i van demanar
crèdits a països com els EUA, neutrals fins aleshores.
8.
Els anys 1917-1918: la fi de la guerra.
La guerra, que semblava
interminable, va provocar un sentiment de frustració. La vida al front era
insuportable, i a la reraguarda es patia gana i misèria. Van sorgir protestes i
vagues protagonitzats per la població civil, que volia acabar la guerra quan
abans millor; i desercions i motins entre els soldats del front.
A Rússia va esclatar la revolució
bolxevic, i el nou govern soviètic, d’acord amb el que volia el poble, va
signar el Tractat de Brest-Litovsk, i va abandonar molts territoris:
Ucraïna, Polònia, Finlàndia, les Repúbliques Bàltiques, Armènia...
El 1918 al front de l’est l’entesa
va vèncer als turcs, búlgars i austríacs, i els imperis Otomà i
l’Austrohongarès van demanar l’armistici.
Els combats s’aturen l’Octubre, i
l’Imperi Austrohongarès es desintegra: hi ha revoltes a Àustria, Hongria es
desvincula de l’Imperi, Txèquia i Croàcia proclamen la independència. Finalment
Àustria es rendeix, i el novembre l’emperador abdica.
Els alemanys es concentren al front
de l’Oest, però els aliats reorganitzen conjuntament els seus exèrcits, i, amb
l’ajut americà, obtenen una important victòria al Marne, obligant als alemanys
a retirar-se. El Reich s’ensorra, la marina s’amotina i una revolució
(inspirada en la revolució russa) esclata. Finalment Guillem II abdica,
proclamant-se la República.
S’acaba la guerra mundial.
9.
Els tractats de pau.
L’any 1919, 32 països, entre els
quals hi havia les quatre potències vencedores (EUA, França, la Gran Bretanya i
Itàlia) i cap de les vençudes, es van reunir diverses vegades per a negociar el
futur de les nacions participants en la guerra. Els països que van patir més
els efectes d’aquesta van exigir la imposició d’unes condicions molt dures als
perdedors.
En el cas d’Alemanya (Tractat de
Versalles) les condicions van ser especialment dures, doncs se la
considerava la causant del conflicte. A més de la pèrdua de territoris, se li
imposà el pagament de fortes multes, se li van confiscar les colònies i se li
va limitar la capacitat de l’exèrcit, per a evitar que pogués tornar a iniciar
un conflicte armat.
Es va crear la Societat de
Nacions (SDN), destinada a vetllar per la pau mundial i pel compliment dels
tractats de pau. L’havien de formar els països vencedors i 4 països més,
escollits periòdicament. Finalment els EUA no es van integrar. Aquesta
absència, així com la de les potències vencedores, va deixar la SDN sense
capacitat d’actuació.
10.
Conseqüències polítiques, territorials i econòmiques.
La pau va donar lloc a una
reestructuració territorial d’Europa. Es van desintegrar quatre grans imperis
(Rus, Austríac, Alemany i Otomà) i van aparèixer nous estats (Polònia,
Finlàndia, Iugoslàvia, les Repúbliques bàltiques, Txecoslovàquia i Hongria).
La democràcia va guanyar terreny, i
el sufragi universal fou implantat a quasi tot arreu.
Europa, endeutada, va perdre
l’hegemonia mundial, passant aquesta a mans dels EUA: aquest país s’havia
enriquit molt, i el dòlar va passar a ser la moneda base del comerç.
2-b. La revolució soviètica.
La revolució soviètica va ser un
dels esdeveniments més importants del s.XX, i va donar lloc a una nova
societat, la comunista, i al naixement del primer i més potent estat socialista
que hi ha hagut: la URSS.
1. Un imperi endarrerit.
L’imperi dels tsars, a principis del
s.XX, era dels més endarrerits que hi havia a Europa. Hi persistia
l’absolutisme, i les diferències entre ciutat i camp encara eren molt grans. La
propietat agrícola era en mans de la noblesa, cosa que provocava revoltes
camperoles. El 1861 el tsar Alexandre II va decretar la llibertat dels serfs,
però a canvi de pagar grans quantitats als senyors que controlaven les terres.
Això era impossible per als camperols, i molts van haver d’anar a les ciutats a
buscar feina.
A la part occidental l’economia
estava una mica més evolucionada, i hi havia hagut un inici
d’industrialització, en part gràcies a capital estranger (francès).
Políticament, però, l’Imperi era
governat per un tsar que tenia el poder absolut. Una burocràcia fidel i un
exèrcit poderós asseguraven el control, i l’església ortodoxa era un dels
puntals de l’Imperi.
2.
La primera oposició i la revolució del 1905.
Els primers opositors del tsarisme
van ser els pagesos. Van sorgir moviments com els populistes, o els anarquistes
(que practicaven el terrorisme). El marxisme es va difondre a les ciutats entre
els obrers, que van fundar el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (1898),
amb Lenin com a líder més destacat. A principis del s.XX es van dividir entre
menxevics (partidaris d’una revolució burgesa) i bolxevics (radicals,
defensaven una revolució del proletariat).
Els canvis econòmics, les idees
liberals i l’influencia de l’anarquisme van començar a erosionar les
estructures de l’Imperi. L’agitació social va augmentar, i la derrota militar a
la guerra contra el Japó (1904) i la crisi econòmica derivada van ser
els detonants del moviment revolucionari del 1905: va haver-hi una manifestació
pacífica davant el Palau d’Hivern, que reclamava reformes polítiques i socials.
Aquesta va ser durament reprimida (més de 300 morts i 1000 ferits), i es
recorda com a Diumenge sagnant. D’aquí van sorgir els soviets (consells), unes assemblees
compostes d’obrers i pagesos.
Després d’aquesta revolució el tsar
Nicolau II va emprendre unes tímides reformes.
3.
La caiguda del tsarisme.
3.1. La revolució de febrer.
Rússia, que havia firmat unes
aliances que la van abocar a la Primera Guerra Mundial, en va sortir molt mal
parada: hi havia dificultats econòmiques, i l’exèrcit estava mal equipat i mal
armat. Aviat va haver-hi grans pèrdues econòmiques, territorials i militars.
Com ja va passar al 1905, les
derrotes i l’enfonsament econòmic van provocar un descontent entre la població
(civil i militar), i va esclatar una nova revolució.
Durant el transcurs de la guerra es
van fer evidents la ineficàcia de les reformes adoptades a principis de segle,
i la desastrosa situació de la població i dels combatents, així com l’elevat
nombre de baixes en els combats. L’estat tsarista, a més, s’estava
desintegrant. La població va sortir al carrer demanant millors condicions de
vida i la fi de la guerra. Va haver-hi una vaga general, seguida per
l’amotinament de la guarnició de la capital. Els soviets i els altres grups
revolucionaris van tractar de canalitzar el procés de canvi. La negativa del
tsar a deixar la guerra va ser decisiva, però al final, davant la pressió
política i de l’exèrcit, va haver d’abdicar.
3.2. La tesis d’abril.
El príncep Livov va formar un govern
provisional que prometia reformes polítiques i socials, però que en realitat
pretenia seguir amb el mateix model imperialista. La pressió dels soviets va
donar lloc a un doble poder (govern i soviets). Al govern hi havia divisió, i
amb l’arribada de Lenin a Petrograd (que s’havia exiliat a Suïssa) l’abril del
1917 el conflicte es va agreujar.
En la Tesis d’abril Lenin
mantenia que la revolució havia de fer-la el proletariat, i instava a retirar
el suport dels soviets al govern i a fer-se amb el poder.
Les coses van empitjorar quan el
govern no feia les reformes promeses, llavors Livov va ser substituït per
Kerenski. Aquest volia fer reformes però no volia sortir de la guerra. Va
haver-hi un intent de cop d’estat, contingut gràcies al suport dels soviets i
dels bolxevics, que cada cop eren més influents entre les masses. Llavors Lenin
va prendre la iniciativa, convencent els bolxevics de la necessitat d’actuar.
4. La revolució d’octubre.
El soviet de Petrograd s’havia
convertit en el centre d’oposició al règim republicà. Kerenski volia tirar
endavant la formació d’una república parlamentària, i va convocar una reunió
del Consell de la República, que va ser boicotejada pels soviets, que creien
que havia arribat el moment de prendre el poder.
El 25 d’octubre (es celebrava el II
Congrés de Soviets) va ser el dia escollit: els mariners de Konstadt es van
aixecar, grups d’obrers (armats) van apoderar-se dels llocs clau, i es va
assaltar el palau d’hivern, fet que va ser decisiu.
La revolució es va consumar per la
ràpida acció de les masses i pel suport de soviets, bolxevics, menxevics i
comitès de fàbrica. Lenin es va convertir en líder indiscutible.
L’Assemblea Constituent va discutir
la declaració dels drets del poble treballador, que va ser aprovada al
III Congrés dels soviets. Es creà un Consell de comissaris del poble
presidit per Lenin, i amb els bolxevics com a poder central.
Les primeres mesures revolucionàries
adoptades van ser les expropiacions de terres a nobles, església i Corona, que
van passar als pagesos. Es va expressar el desig que els diferents pobles
s’associessin, com a repúbliques, al govern de Rússia. Es va establir el
control de les empreses de més de 5 treballadors i es va nacionalitzar la
banca.
Un altre dels primers decrets
bolxevics era aconseguir la pau, imprescindible per a l’avanç de la revolució,
i així es va signar amb Alemanya la Pau de Brest-Litovsk, a canvi de
cedir les Repúbliques Bàltiques i Finlàndia. Ucraïna es va independitzar.
5. La guerra civil i el
comunisme de guerra.
La revolució havia triomfat, però
encara quedaven sectors (l’exèrcit tsarista, privilegiats i propietaris) que es
resistien, i que van formar l’Exèrcit Blanc, per a enfrontar-se a l’Exèrcit Roig. A tot
això s’hi va afegir un bloqueig internacional.
Els bolxevics van haver de crear un
nou exèrcit, coordinat per Trotski, que aviat va demostrar la seva
eficàcia. Davant la pressió de l’Exèrcit Blanc es va executar el tsar.
Finalment va anar creixent el suport a l’Exèrcit Roig, que va acabar
imposant-se el 1922, i Rússia es va convertir en l’Unió de Repúbliques
Socialistes Soviètiques.
La vida quotidiana es va veure
afectada per la guerra, ja que es van accelerar les nacionalitzacions de les
empreses mitjanes i grans (de més de 10 treballadors) i el control de la indústria,
i es va militaritzar la producció industrial i agrícola, per tal d’assegurar el
subministrament a l’Exèrcit. Això es coneix com a Comunisme de guerra.
Aquestes mesures van topar amb
l’oposició de la pagesia i dels empresaris industrials, i van haver de ser
imposades a la força, encara que després Lenin va rectificar, al considerar que
aquestes mesures allunyaven al poble de la revolució.
6.
De la NEP a la mort de Lenin.
La nova política econòmica (NEP)
va ajornar per un temps els grans canvis socials, i tenia com a objectiu
millorar la qualitat de vida de la població, exhausta després de tanta guerra,
per acabar amb l’oposició a la revolució i captar més adeptes. Això va fer
millorar la producció, però també va fer enriquir els petits empresaris.
Al sí del partit es va encetar un
debat entre conservadors, partidaris d’una economia mixta, i els més radicals,
partidaris de nacionalitzar-ho tot.
La Revolució va afectar molts altres
aspectes, com la llibertat d’expressió o d’impremta, que es van veure
retallades. També es negà el sufragi, i es va consolidar la identificació entre
el partit bolxevic, ara anomenat Partit Comunista, i l’estat.
Es considerà la religió com a
enemiga, veient restringida les seves activitats, i la cultura soviètica visqué
una època d’esplendor, amb manifestacions artístiques incloses.
7.
De Lenin a Stalin.
Encara que la revolució comunista no
es va estendre pertot el món, com predeia Lenin, hi va haver diversos intents
de revolució en altres països, influenciats per Rússia. L’estratègia de Lenin
va ser la creació, el 1919, de la III Internacional (Internacional Comunista),
amb seu a Moscou, dedicada a la difusió de la ideologia bolxevic.
Al morir Lenin va haver una
discussió interna al partit. El successor natural seria Trotski, encara que Stalin
ja començava a destacar. Els dos candidats es van enfrontar per tal
d’aconseguir el poder. Stalin va aconseguir cessar Trotski, per a fer-se amb el
poder dins el partit i esdevenir així l’únic successor de Lenin. Stalin va resultar
ser un veritable dictador, aprofundint en la revolució i centralitzant tot el
poder.
El poder acumulat per Stalin, que
havia sufocat tota oposició, va ser enorme. Va aconseguir sotmetre tothom,
imposant l’abolició total de la propietat privada, la col·lectivització i els
plans quinquennals.
8.
L’època de Stalin.
8.1. El col·lectivisme.
La primera tasca de Stalin va ser
imposar l’economia i la societat socialistes, col·lectivitzant tots els
sectors. La prioritat era convertir l’URSS en un país plenament industrial,
però la producció mai va créixer al ritme esperat, en part degut als focus de
resistència.
Es van establir els plans
quinquennals amb dos objectius: industrialitzar el país i augmentar la
producció agrària aplicant-hi les col·col·lectivitzacions. Els esforços industrials
es van concentrar en la indústria pesada, finançada amb el capital dels sectors
primaris, i oblidant les necessitats de consum. S’arribà a la plena
socialització: inclosos els transports i les cases.
L’estat va arribar al control
absolut, gràcies a la pressió política, la propaganda i la deportació de milers
de persones.
Els resultats del primer pla
quinquennal van ser desiguals, encara que la propaganda sols mostrava la
història d’aquelles persones que servien d’exemple de com servir a la societat.
El progrés de la societat ara estava per sobre de l’individual.
8.2. El terror estalinista.
La revolució es va assentar gràcies
a una política de repressió i eliminació de tots els que mostressin
disconformitat amb el règim, acusant-se’ls d’enemics i/o trotskistes.
Stalin va fer eliminar a
funcionaris, opositors i a antics líders de la revolució, en les anomenades purgues,
i gràcies a la Txeca, policia d’estat creada pels bolxevics en els
primers temps revolucionaris (després anomenada GPU i NKVD). Entre 1936 i 1938
va haver les cèlebres processons de Moscou on van morir milers de
persones.
Es creia que hi havia enemics del
règim a tot arreu (dins i fora de la URSS), i Trotski va ser el més gran
opositor, dient que el règim ja era “una dictadura sobre el proletariat”.
Stalin el va desterrar, i després l’ordenà assassinar (a Mèxic, el 1941).
Es va arribar a l’absolutisme total,
i a la veneració total de la figura de Stalin, que era obeït cegament.
L’any 1936 es va redactar una nova
constitució de l’URSS. El soviets eren controlats pel Partit Comunista, l’únic
que podia aportar candidats a l’elecció de diputats. Les repúbliques tenien el
seu propi soviet, escollit al mateix temps que el Soviet Suprem.
9.
L’URSS en el món (fins el 1941).
Encara que les altres potències van
intentar combatre la revolució, als anys 20 van començar a reconèixer la Rússia
soviètica, encara que aquesta estava aïllada del món.
Després de la mort de Lenin la
política exterior es va orientar a defensar la nova URSS dels enemics exteriors
del règim, intentant mostrar-se com a un país pacífic, disposat a integrar-se
als organismes internacionals i a la SDN.
Als anys 30, i amb l’ascens del
feixisme, Stalin va intentar formar part d’aquells que el feien front, i va
intentar pactar amb França. També va ajudar la república espanyola en la seva
lluita contra el feixisme.
En veure’s rebutjat per occident va
signar el Pacte de no-agressió amb Alemanya (1939). Els dos països es
van repartir Polònia al començament de la II Guerra Mundial.
El pacte es va trencar el 1941, quan
Hitler va envair l’URSS per a acabar amb el règim comunista i per a
aprofitar-se dels recursos soviètics (minerals, petroli i aliments).
2-c. El crac del 29.
L’ensorrament de la borsa (NYC) va
afectar tota l’economia nordamericana, i, a través del comerç i els moviments
de capital destinats a la cooperació, va acabar afectant tot el món, que va
patir una crisi de dimensions fins aleshores desconegudes.
1. Les conseqüències de
la guerra.
La primera guerra mundial va afectar
econòmicament els EUA i Europa: la desena part de la indústria estava
destruïda, i els guanyadors no es posaven d’acord en com s’havia de pagar
el deute: França condicionava el pagament dels seus deutes al cobrament dels
deutes alemanys.
El Tractat de Versalles va
canviar les fronteres i els fluxos de mercaderies existents. Alemanya va
resultar molt perjudicada, doncs la pèrdua de territori va suposar perdre
recursos i clients per a la seva indústria, i la seva economia va patir una
gran crisi. Àustria i Hongria van quedar reduïdes a la quarta part del que eren
abans de la guerra.
L’economia dels EE.UU. va sortir
beneficiada de la guerra, i això va crear un gran desequilibri entre l’economia
americana i l’europea. Els EE.UU. cada vegada eren més competitius, i la seva
economia va créixer molt més ràpidament que a la Gran Bretanya.
Un desequilibri similar es va
produir entre els països industrialitzats i els que exportaven aliments i
matèria prima, al baixar els preus dels productes agraris el 1922.
2.
Els feliços anys vint.
Els
EUA que van començar a proveir tot el món, aviat van experimentar un
creixent superàvit econòmic, i van passar a ser el primer inversor mundial,
tenint presència a tots els mercats i relegant la Gran Bretanya al segon lloc.
Aquesta expansió es va basar en dos
factors: la innovació tècnica, que va millorar la productivitat, i l’ús
quotidià de nous productes, que estimulava altres sectors industrials.
Durant els anys 20 es popularitzà
l’ús de l’automòbil i dels electrodomèstics, que es podien adquirir gràcies al pagament
a terminis (revolució del consumidor). Això ajudà a l’expansió de
l’economia: el consum va créixer i la gent va començar a endeutar-se.
L’automòbil va ser decisiu en el
desenvolupament d’altres indústries (pneumàtics, gasolina, carreteres...). El
període 1922-29 va ser un període de gran prosperitat, i molts van creure que
s’iniciava una nova etapa de prosperitat indefinida.
Però els beneficis no es van
distribuir igual per a tothom: mentre empresaris i accionistes eren cada vegada
més rics, els salaris es mantenien. El sector agrari no va poder sortir de
l’endeutament en el que entrà durant la guerra per a poder proveir Europa, a
causa de la disminució de les exportacions i de la baixada de preus.
Les altres indústries (tradicionals)
van entrar en crisi, això va afavorir l’èxode cap a les ciutats: aquestes
migracions en massa van fer sorgir barris nous sense equipaments.
3.
La fallida de la borsa del 1929.
Molts inversors van començar a
creure que els beneficis de l’activitat industrial serien menors que els de la inversió
en borsa, i així començà la gran especulació borsària.
L’auge borsari va desembocar en una bombolla
especulativa: el preu de les accions pujava a causa de la creixent demanda,
i no a causa dels beneficis de les empreses que cotitzaven.
Molts inversors es van endeutar per
a comprar més accions, convençuts dels guanys segurs de la compra-venda.
L’eufòria es va mantenir mentre la cotització anava pujant, encara que les
cotitzacions, l’any 1929, estaven molt per sobre del valor real de les accions.
El 24 d’octubre ja circulaven rumors
que els preus no seguirien pujant indefinidament, i això creà una onada massiva
de vendes (dijous negre). Llavors es va imposar la venta immediata per a
evitar grans pèrdues, cosa que provocà una caiguda fulminant dels preus de les
accions.
El 29 d’octubre molts bancs van
exigir el pagament de préstecs concedits, cosa que va propiciar la venda
d’accions a qualsevol preu (dimarts negre). El preus no van deixar de
baixar fins el 1932.
4.
La depressió.
L’economia americana, però, ja havia
deixat de créixer uns mesos abans, perquè l’endeutament de les empreses i les
famílies era elevat. Ja es preveia que l’economia no podria aguantar gaire al
ritme al que ho estava fent. L’enfonsament de la borsa va afectar a tots els
sectors.
Dos factors van agreujar la crisi:
la manca de liquiditat (capacitat de fer front els pagaments) i la
caiguda del consum. Els inversors no podien pagar els deutes i les empreses no
podien pagar els proveïdors. S’aturà la producció, i moltes es van veure
forçades a despatxar els treballadors.
Els inversors europeus van retirar el capital al veure la manca de
liquiditat, i per a recuperar-la es van vendre els estocs a qualsevol preu,
provocant una deflació (caiguda de preus).
El 1930 i el 1931 es van produir una
sèrie de fallides bancàries a causa de la massiva retirada de fons, que
perjudicà a famílies i empreses, que ja no podien demanar préstecs. Més de 4000
bancs van desaparèixer i milers d’empreses van fer fallida, originant 12
milions de nous aturats.
La producció industrial va caure un
40%, la siderúrgia un 80% i la compra d’automòbils un 70%. Això també arrossegà
els altres sectors. La inversió es va paralitzar perquè els empresaris creien
que ningú compraria, així no es creaven nous llocs de treball, i la gent no
podia comprar.
La crisi del 1929 va mostrar la
incapacitat del mercat de regular la relació oferta-demanda, i la necessitat
d’una cooperació econòmica internacional.
4-b) La crisi internacional.
La crisi americana va tenir
conseqüències a Europa, on l’economia dels seus països arrossegaven els
problemes heretats de la Primera Guerra Mundial.
Els EE.UU. van aturar els préstecs
concedits a Europa i van deixar d’importar productes europeus. La Gran Bretanya
va reaccionar devaluant la Lliura, i els altres països (excepte França) s’hi
van sumar. Les variacions de cotització de les monedes van fer molt arriscat el
comerç internacional. Es van imposar les mesures proteccionistes: penalitzar
amb impostos especials les importacions.
5.
Keynes i la crisi.
Davant els que vaticinaven la fi del
sistema capitalista i proposaven el funcionament lliure del mercat com a única
solució va sorgir un economista anglès, Keynes, que va diagnosticar que
el principal problema era la manca de demanda, sense la qual no hi havia
estímul per al comerç.
Keynes va proposar que, si no era
possible estimular la inversió privada, era l’estat qui tenia que invertir
augmentant la despesa pública. Encara que això inicialment creés un dèficit, si
l’estat gastava faria augmentar la demanda en tots els sectors, al crear nous
llocs de treball i salaris. Els impostos derivats permetrien reduir o fins i
tot anul·lar el dèficit inicial.
Només hi havia un problema:
socialment el dèficit de l’estat era considerat el resultat d’una mala gestió
i, exceptuant Suècia i Dinamarca, els països que ho aplicaren ho feren
parcialment.
6.
El New Deal de Roosevelt.
A l’arrivar al poder el 1932
Franklin Roosevelt va posar en pràctica una sèrie d’accions destinades a la
recuperació econòmica. Aquestes mesures (New Deal) tenien algunes
contradiccions: es pretenia augmentar la inversió pública i reduir alhora el
dèficit públic retallant despeses.
El pla consistia en lluitar contra
la deflació fixant uns preus mínims dels articles, ajudant alhora als
productors agraris. Aquestes mesures, però, van ser declarades
inconstitucionals.
Llavors va mirar de reduir la
producció agrària per a recuperar els preus (AAA). Va crear també dos
organismes per a la recuperació industrial: La NRA, destinada a acordar els
preus entre les empreses, i la PWA, per promoure grans projectes
d’infraestructura.
Encara que no va destacar tant, la nova Llei de relacions laborals
(1933) va ser molt important per a la recuperació del país: s’estimulà la
negociació sindical, prohibint la intervenció dels empresaris. El govern
federal també s’implicà i oferí prestacions als aturats i als jubilats.
Així es garantien uns ingressos
mínims a treballadors i a empresaris. Aquests últims, però, no ho van veure amb
gaire bons ulls, acusant el govern de comunista i d’antiamericà.
7.
La política armamentista de Hitler.
A Alemanya la intervenció del
l’estat per a pal·liar els efectes de la crisi va ser molt més intensa. El
govern nacionalsocialista va iniciar una carrera armamentística que va
desenvolupar moltíssim la indústria pesada. També va invertir molt en la
construcció d’infraestructures, activitat que requeria molta mà d’obra. Aquesta
política va aconseguir acabar amb l’atur, però també es van prohibir els
moviments sindicals.
Per a fomentar el mercat nacional
Hitler restringí les importacions: volia arribar a l’autosuficiència econòmica.
Alemanya, però, no tenia petroli, i depenia del comerç exterior. Es controlava
l’entrada i la sortida de diners de manera que s’ajustés als seus interessos:
la seva prioritat era recuperar el poder militar d’Alemanya, anul·lat pel
Tractat de Versalles.
Aquestes mesures funcionaven a curt
termini, doncs a la llarga l’economia alemanya s’hagués estancat en sí mateixa.
Però ja estava previst l’expansionisme territorial per a compensar-ho.
2-d. El feixisme i el nazisme.
La I Guerra Mundial va fer sorgir
odis entre els diferents països, agreujats a causa de la crisi econòmica del 29
i del naixement de la URSS. Es temia l’expansió del comunisme, factor que va
ajudar a l’aparició de règims autoritaris a Europa.
1. La crisi dels sistemes
democràtics.
Durant els anys 20, a conseqüència
de l’ensorrament econòmic, la por a l’extensió de la revolució bolxevic, i la
humiliació dels tractats de pau van propiciar la instauració de nous règims
autoritaris, sobretot als països amb menys tradició parlamentària. A la part
més oriental d’Europa van sorgir règims dictatorials destinats a “frenar” el
bolxevisme, mentre als països del sud d’Europa s’instal·laven noves dictadures:
Itàlia, Espanya, Portugal.
La democràcia es va poder mantenir
als països on ja estava arrelada (França, Gran Bretanya, Suïssa, Bèlgica i
Holanda), i gràcies a coalicions que van aïllar als grups radicals.
1.1. Ideologia del feixisme.
Encara que aquesta va ser impulsada per Mussolini es considera feixisme tota
reacció violenta contra l’expansió de la democràcia.
El feixisme es caracteritza pel seu
caràcter autoritari que recorre a la violència per anular qualsevol oposició.
Rebutja el principi d’igualtat dels ciutadans, refusa la separació de poders i
anul·la l’oposició. Normalment es presenta envoltat d’una escenografia (amb
profusió de banderes, himnes, manifestacions...) que exalta la figura d’un
líder que concentra els poders i encarna
l’Estat.
Presenta una societat, dominada per l’elit,
que ha d’encaixar dins l’organització imposada: partit, joventuts, sindicat...
així es superen les divisions socials i s’estableix una unitat de nació. Es
prohibeixen els partits i els sindicats, i s’exalta la raça: el racisme es
presenta com a l’única opció vàlida per a preservar la continuïtat nacional.
Culturalment s’oposa a la
racionalització, adopta l’exaltació i altres conductes irracionals (fanatisme,
fe i obediència cega), i elogia els valors de la guerra , així com la seva
legitimitat: es considera un instrument de progrés sols a l’abast dels pobles
seleccionats.
En les relacions internacionals es
caracteritza per una agressivitat imperialista basada en les reivindicacions
territorials ultrafrontereres i en l’odi cap als estats socialistes.
Econòmicament defensa un model basat en l’autarquia; pretén formular i dirigir l’economia del país, encara que en
cap moment qüestiona la propietat privada.
2. La pujada al poder de
Mussolini.
La I Guerra Mundial va deixar greus
seqüeles econòmiques: el nivell de vida havia pujat considerablement i els sous
havien disminuït un 30%. Van començar una sèrie de vagues i un moviment
d’ocupació de terres dels grans propietaris, que van alertar la burgesia davant
una possible revolució.
La monarquia constitucional era
bastant inestable, i cap partit polític no aconseguia una majoria duradera.
Entre 1919 i 1922 van haver-hi cinc governs diferents.
A més, un sector de la població
estava ressentida perquè creia que Itàlia no havia obtingut prou resultats a
canvi de la seva col·laboració en la I Guerra Mundial.
El 1919 Mussolini, exmilitar
expulsat del partit socialista, va fundar els fasci di combatimento, un
moviment amb caràcter populista-nacionalista que després va esdevenir el Partit
Nacional Feixista, per a lluitar contra la possible bolxevització. El seu
programa era la construcció d’un estat fort , i les seves bases, amb la
complicitat de la policia i de la justícia, realitzaven accions violentes en
contra de les esquerres. El partit va demostrar la seva capacitat en
l’organització d’una vaga el 1922: van amenaçar el govern que si no podien
evitar la vaga ells substituirien l’estat.
Però l’acció definitiva va ser la marxa
sobre Roma: uns quants milers de “camises negres” (amb Mussolini al
capdavant) van ocupar els edificis públics. El govern va voler decretar l’estat
d’excepció, però el rei Víctor Manuel III es va negar a signar el decret, i
demanà a Mussolini que constituís un nou govern.
Al principi, el govern de Mussolini
va mantenir el parlament i les llibertats, però aviat va anar imposant
restriccions que anunciaven l’inici d’una dictadura. El 1924, i per no haver de
donar explicacions sobre l’assassinat de Mateotti (crític amb el feixisme) va
dissoldre el parlament i va assumir els plens poders.
3. La dictadura feixista.
A
partir del 1925 Mussolini va iniciar un procés que poc a poc va anar convertint
Itàlia en un règim totalitari: es van prohibir tots els partits i sindicats no
feixistes, el parlament i el senat van anar perdent tot el protagonisme
(estaven controlats pel partit) i les autoritats provincials van començar a ser
nomenades pel govern. Es va apartar de l’administració a tots aquells que no
eren feixistes, i es va crear una policia feixista que perseguia els opositors.
La política exterior feixista es va
centrar en satisfer les aspiracions expansionistes i colonials, i es va
impulsar una remilitarització que ho fes possible.
4. L’arribada al poder
del nazisme.
4.1. L’Alemanya de després de la
I Guerra Mundial.
L’abdicació de Guillem II el 1918 va
donar lloc a un règim republicà. Aquest, anomenat República de Weimar, i
basat en una constitució democràtica, va assumir les dures condicions en que es
trobava Alemanya després de la I Guerra Mundial.
En els primers anys va patir diferents
intents insurreccionals, per part tant de la dreta com de l’esquerra. El 1920
va haver-hi un intent de cop d’estat per part de grups nacionalistes radicals,
que es sentien traïts pel govern a l’acceptar les dures condicions del Tractat
de Versalles.
La situació econòmica, arrel dels deutes de guerra, era preocupant:
va haver una forta inflació i depreciació del marc alemany. Moltes empreses
petites van haver de tancar i l’atur va augmentar ràpidament. Entre el 1924 i
el 1929 va haver-hi una millora econòmica, trencada després pel crac de la
borsa de Nova York. La retirada dels crèdits americans afectà l’economia
alemanya: l’atur arribà als 6 milions.
Políticament, la coalició governant
va anar perdent el suport dels assalariats i el de la petita burgesia. A partir
del 1930 les coalicions es dissolien amb freqüència i els governs es van tornar
molt inestables: hi hagué 19 governs en 13 anys.
4.2. L’arribada de Hitler.
Hitler, un excombatent de la I
Guerra Mundial nascut a Àustria, va començar la seva activitat política al NSDAP,
un petit grup radical creat el 1920. Amb la seva arribada es van multiplicar
les accions, i es van crear les SA (Seccions d’Assalt), branca violenta.
Ja com a führer (líder) del partit
va encapçalar un cop contra la república (1923), motiu pel qual va ser
condemnat a 5 anys de presó. Va complir 6 mesos, durant els quals va escriure
el Mein Kampf, llibre basat en l’antisemitisme, l’antibolxeviquisme i la
superioritat de la raça ària. A partir d’aquest llibre es forjà la teoria de l’Espai
vital.
Ja fora de la presó va crear les SS,
com a guàrdia personal. L’alleujament de la crisi econòmica el 1924 va fer
perdre terreny als nazis, que hagueren d’acceptar el parlament.
La crisi del 29 va servir als nazis
per a difondre les seves idees, dividint el país. A les eleccions del 1932 els
conservadors van haver de pactar amb els nazis, i Hitler va ser nomenat
canceller. Hitler comptava amb el suport dels aturats (33% de la població
activa), la burgesia, els excombatents i els que tenien por del comunisme.
5. La dictadura nazi.
El 1933 Hitler va dissoldre el
Parlament, va prohibir la premsa i el dret de reunió de l’oposició. Al 1934 va
ser nomenat Führer i canceller del Reich, però encara hi havia un sector
de les SA que mantenia diferències polítiques. Durant la “nit dels ganivets
llargs” 300 dirigents del SA van ser assassinats. Així fou eliminada l’última
oposició de Hitler.
En pocs mesos es van prohibir
partits i sindicats i es van eliminar les llibertats individuals. Van sorgir
una llei que permetia l’acomiadament per motius polítics o de raça. Es forçà la
identificació entre partit i Estat. Els ministeris eren controlats per
seguidors de Hitler: Goering, Himmler, Goebbels... Les SS van substituir la
policia. El 1933 es va obrir el primer camp de concentració, i l’any següent
n’hi havia 50.
Econòmicament la prioritat era
convertir un altre cop Alemanya en la gran potència que havia sigut. Es
prioritzà la indústria pesant i la d’armament, i es van iniciar uns plans
destinats a produir tot el que mancava al Reich, a reduir la inflació i a
acabar amb l’atur.
El 1939 Alemanya era la segona
potència industrial del món, s’havia arribat a la plena ocupació i es va
aturar la inflació, encara que el dèficit exterior es mantenia. El resultat era
que la classe mitjana va experimentar una millora, però la situació de la
classe obrera va empitjorar (condicions de treball i de salari, drets sindicals
suprimits).
6. Qüestions ideològiques
durant la dictadura nazi.
El nazisme va fer que tots els
aspectes de la societat s’identifiquessin amb l’estat. La idea d’una puresa
racial es va anar estenent, i tots els que no hi encaixessin van ser
apartats: minories ètniques, discapacitats, jueus...
Els jueus van ser el grup més
perseguit de tots, doncs, a part de posseir grans fortunes se’ls considerava
culpables de molts fets. Es va promoure el boicot als seus negocis, després
se’ls exclogué de la ciutadania alemanya, i a la fi van ser perseguits
obertament.
Per a mantenir aquesta unitat
ideològica nazi es creà el Ministeri de Cultura i Propaganda, es van
“nazificar” la ciència i la cultura i van sorgir la crema de llibres.
Amb la creació de les Joventuts
Hitlerianes es pretenia educar els joves, que així creixien seguint el
model de la doctrina nazi.
L’oposició interior va ser molt
feble, ja que qualsevol dissident era eliminat pel règim: els comunistes i els
socialistes eren enviats als camps de concentració.
La disconformitat amb el Tractat de
Versalles va ser la llavor de la seva intenció d’implantar un nou ordre a
Europa. Els nazis no es conformaven amb revisar el tractat, doncs volien
arribar molt més lluny: la construcció d’un Gran Reich alemany, per així
conquerir l’espai vital tant necessari per a la raça ària, a base
d’ocupar els territoris habitats per les “races inferiors” (els eslaus) i
d’exterminar els enemics màxims (bolxevics i jueus). Es contemplava el dret a l’espai vital de
pobles com l’italià i l’anglès, amb colònies que no interferien els interessos
alemanys, però l’enemic final eren els EUA, a qui aspiraven a dominar algun
dia.
