RESUMS D’HISTÒRIA
Conscient de que molts alumnes no teniu massa temps per
estudiar els temes que anem fent, us proposo uns resums dels temes que hem fet
a l’octubre i novembre i començar a estudiar-los.
L’ideal
seria que cadascú es fes el seu propi resum perquè això ja ajuda a estudiar, a
memoritzar, a entendre i a poder
relacionar diferents conceptes, però aquí tornem a topar amb el problema
del temps, d’aquí que jo us dono aquests, que corresponen als temes propis del
segle XIX.
Aquests
resums són d’un antic alumne (que aquest any acaba la carrera de Geografia). Jo
els he revisat .
1-a. La revolució industrial (1770-1840).
1. La societat
preindustrial (Antic Règim).
A principis del s.XVIII la societat
europea era majoritàriament agrària. Es treballava el camp i la terra era
propietat de les classes nobiliàries i de l'Església. La producció i el
rendiment eren escassos, perquè no hi havia gaires avenços i les eines eren
rudimentàries.
La mortalitat infantil era molt
alta, i estava molt relacionada amb èpoques de males collites, epidèmies...
Les males collites provocaven
l’augment del preu del cereal, i la baixada de demanda d’altres productes:
provocava una crisi general i epidèmies de fam que mataven molts treballadors.
A les ciutats hi vivia poca gent,
normalment els artesans.
L’organització política era basada
en l’absolutisme: els monarques tenien plens poders.
La societat preindustrial també es
coneix com a Antic Règim.
2. La revolució
industrial.
És el pas de l’antic règim a la
societat industrial, que va canviar no sols la forma de producció sinó també
l’estil de vida i les idees.
Es va iniciar a Anglaterra, i els 2
factors més importants van ser el canvi demogràfic i la renovació en
l’agricultura i transports.
A Anglaterra els comerciants van
començar a invertir els beneficis del comerç amb les colònies en la construcció
de drassanes, de fàbriques tèxtils i metal·lúrgiques. També hi va ajudar
l’enfortiment del comerç interior, amb la millora de la xarxa de carreteres i
canals. Les innovacions tècniques hi van tenir un paper decisiu:
-El 1733 John Kay construeix un teler
que teixeix més ràpid (amb la llançadora volant),
-El 1767 s’inventen les filoses per a produir més fil (Spinning
Jenny, Mule Jenny...),
-El 1789 es construeix un teler de
ferro mogut per vapor,
-La màquina de vapor estimula la
producció de carbó i de metall.
3. La revolució
demogràfica.
A Europa la població va augmentar en
poc temps, provocant un excés de mà d’obra al camp. La gent emigrava a les
ciutats, i la demanda de productes agraris augmentava. Es coneix com la revolució
demogràfica.
L’excés de població es compensava
amb l’emigració cap a Amèrica i cap a altres continents. Va haver-hi un descens
de la mortalitat, conseqüència de la millora de les condicions sanitàries i de
l’alimentació.
4. La revolució en
l’agricultura.
Les primeres innovacions van ser
l’eliminació del guaret (deixar descansar la terra durant un any), la millora
de les eines, l’ampliació de les zones de conreu i la substitució de bous per
cavalls.
A finals del s.XVIII s’introdueix la
maquinària i els fertilitzants.
La producció augmentava i les hores
de treball disminuïen, creant un excès de mà d’obra que emigrava a les ciutats.
A mitjans del s.XIX ja s’havien
superat les fams cícliques.
La producció també va augmentar com a conseqüència (en el cas anglès, país
capdavanter en tots aquests canvis) del canvi de les lleis: dels openfields
(terres obertes, de la comunitat, de tots i sovint de ningú), es va passar als
enclosures (camps tancats) que van permetre que els propietaris (sovint
burgesos) acotessin les seves terres i
les treballessin amb una finalitat clarament capitalista, és a dir buscant el
benefici. Recordem que aquest canvi en la legislació prové del canvi a
l'estructura de poder a Anglaterra: la burgesia és la classe social que domina
el Parlament que en el segle XVIII a Anglaterra és la institució que legisla.
5.L’expansió de la
revolució.
La revolució industrial es va
estendre per l’oest d’Europa i pels Estats Units, passant per 4 etapes
similars, a ritmes diferents:
-1ª etapa: es generen les condicions per a l’arrencada de l’economia
(augment demogràfic i de productivitat agrícola, acumulació de capital,
innovacions tecnològiques...),
-2ª etapa: l’arrencada , o el
creixement econòmic regular,
-3ª etapa: maduresa econòmica, a causa del creixement econòmic i la
diversificació de sectors,
-4ª etapa: arribada del
consum massiu.
La segona etapa es caracteritza a
tot arreu per l’augment de la productivitat agrària i de població,
l’aprofitament del vapor i el desenvolupament de la indústria tèxtil i metal·lúrgica.
L’augment de la producció crea
mercats nacionals, reforçant el sentiment identitari, sobretot a partir del
desenvolupament del ferrocarril, que permet la ràpida distribució a regions
llunyanes.
A França la revolució
industrial es va interrompre a causa de la revolució francesa i de les guerres
napoleòniques. La revolució industrial es consolida el 1850.
A l’àrea germànica no va anar
tant ràpid, perquè Alemanya no va quedar unida fins el 1871, i hi havia
diferents mercats, però van saber aprofitar els recursos (ferro i carbó).
Al mediterrani la
industrialització va començar tard (finals del s.XIX).
Als Estats Units, Canadà
i Japó va tenir lloc a la segona meitat del s.XIX.
A mitjans del s.XIX quasi tota
Europa ja començava a estar industrialitzada.
6. La segona revolució
industrial (1870-1914).
La primera revolució industrial s’estén
des del s.XVIII fins a mitjans del s.XIX.
L’època des de finals del s.XIX fins
a la Primera Guerra Mundial es coneix com a segona revolució industrial,
i es caracteritza pel gran progrés científic i tècnic i per l’aparició dels
sectors elèctric i químic.
Va tenir lloc la concentració
empresarial i la consolidació del sistema capitalista.
-Les fonts d’energia.
El petroli es va començar a explotar
el 1859 als EUA, i se n’obtenia gasolina, gasoil... utilitzat gràcies als
motors de combustió interna i a l’automoció.
L’electricitat es comença a explotar
al s.XIX, i aviat es comença a utilitzar tant en les indústries com en
l’enllumenat públic, les comunicacions...
-El ferro i les noves comunicacions.
El descobriment de nous aliatges, i
de tècniques per a fer els metalls més purs van desenvolupar la indústria siderometal·lúrgica.
S'aprèn a produir acer més barat, i es descobreix com produïu acer inoxidable.
També s’aprèn a utilitzar l’alumini.
-Nous sectors.
La indústria química es desenvolupa
a mitjans s.XIX, i permet produir nous materials (explosius, fertilitzants,
tints...).
-Els transports.
El ferrocarril va progressar molt, i
es va estendre la xarxa de vies fèrries.
Els clíper van ser substituïts per
vaixells de vapor, i l’obertura dels canals de Suez i el de Panamà van ajudar a
fer el comerç marítim més ràpid.
Altres invents: càmera fotogràfica, màquina d’escriure,
telègraf, telèfon... que van contribuir decisivament al canvi ... i a la
percepció de canvi d’època
També caldria recordar avenços importants en el camp de la medicina, però
també la teoria de l’evolució de Darwin, les posteriors de Freud, o la teoria de la relativitat
einsteniana. Des del punt de vista artístic aquesta època representa també el
final de tot classicisme i l’aparició de les noves tendències (que encara
semblen modernes).
Estats Units és el país capdavanter en aquesta nova fase
d’industrialització.
1-b. El liberalisme (1815-1851).
1. L’expansió del
liberalisme.
El terme liberalisme s’usava a principis del s.XIX per a referir-se
a una ideologia revolucionària que reivindicava la llibertat individual:
l’ésser humà havia de tenir llibertat en tots els àmbits (econòmic, polític,
intel.lectual, religiós...) i el dret de reunió.
Incloïa el dret a la propietat, i
l’Estat seria l’encarregat de garantir tots aquests drets.
Políticament defensava el sistema
parlamentari i la divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial), i
que l’autoritat procedeixi de la nació-estat (ciutadans iguals).
Això implica la creació d’un Estat
nacional, el sufragi per a designar una assemblea de diputats i un parlament.
La constitució és la norma bàsica, a la qual s’han d’ajustar les altres lleis.
S’abolia doncs la concepció d’Estat
com a patrimoni de reis: tots els ciutadans son iguals.
Els liberals seguien una ideologia
basada en la raó, i el seu punt de referència era la Declaració dels Drets
de l’Home (1789), alternativa als valors de l’Antic Règim.
Recordem, però que a Anglaterra a mitjans del segle XVII la burgesia havia
fet la seva revolució per tal d’aconseguir més poder al Parlament.
Durant la primera meitat del s.XIX
el liberalisme tenia caràcter revolucionari, impulsat per la burgesia i les
classes populars. Després de la implantació dels règims liberals el 1830 (a
França, Gran Bretanya i Espanya) els interessos burgesos i els populars van
anar topant. La ruptura entre aquests es va formalitzar el 1848. A partir de
llavors van surgir nous moviments com la democràcia i el socialisme.
2. Restauració i reacció
conservadora.
La restauració va ser dissenyada per
les potències vencedores (Àustria, Rússia, Prússia i la Gran Bretanya) després
de la derrota de Napoleó el 1815, per a estabilitzar les societats, definir les
noves fronteres i impedir els moviments revolucionaris.
A França el retorn a l’absolutisme
reconeixia la legitimitat de la monarquia hereditària (desplaçada pels governs
napoleònics) a ocupar el tron. Aquest retorn fou acompanyat de concessions a
burgesos i propietaris. Lluis XVIII va reconèixer alguns drets i el
funcionament de les dues cambres (amb poders limitats), va mantenir
l’administració centralista i el sistema policial, per a reprimir el
liberalisme. Això va provocar la dissidència del sector ultrareialista catòlic,
que volia tornar a l’absolutisme pur.
A Rússia, Espanya i l’Imperi
Austríac la restauració va significar el restabliment de l’Antic Règim.
A la Gran Bretanya es va mantenir el
sistema parlamentari.
El canceller austríac Metternich va
coordinar els principis reaccionaris a Europa: les 4 potències vencedores en
les guerres napoleòniques (Rússia, Prússia, Àustria i la Gran Bretanya), junt
amb la França borbònica es van reunir al Congrés de Viena (1815), per a
adoptar mesures destinades a evitar l’avanç del liberalisme i redefinir les
fronteres que Napoleó havia regirat. Rússia, Prússia i Àustria van signar la Santa
Aliança, que permetia una intervenció militar si en qualsevol dels països
signants sorgia un moviment revolucionari. Després s’hi van afegir altres
monarquies, menys la Gran Bretanya, ja que el parlament britànic rebutjava el
dret d’intervenció en un altre estat.
3. La pràctica de la
revolució liberal.
Els liberals es van organitzar en reunions i societats secretes. En
aquestes defensaven la continuïtat de la revolució, de forma conspiradora i per
la força. Entre el 1820 i el 1823 va haver una onada revolucionària que va
provocar la primera fallida (temporal) de la restauració.
El triomf liberal a Espanya,
Portugal, Nàpols i el Piemont va obrir un període de liberalisme sufocat per
les forces absolutistes. A Espanya i als estats italians, hi va haver la
intervenció directa de la Santa Aliança, i una repressió molt dura amb el
liberals.
Una segona onada revolucionària va
tenir lloc entre el 1829 i el 1839. La intervenció popular va afavorir la
derrota del poder aristocràtic a l’Europa Occidental. Es va iniciar a França
(1830), on es derrocaren els borbons, instaurant una monarquia constitucional.
Bèlgica, influenciada, es va
independitzar. A Polònia hi va haver un moviment d’independència política i
nacional. A Anglaterra es va aconseguir el sufragi, i a Espanya es va iniciar
una revolució dins la Primera Guerra Carlina (1833-1839), aconseguint la
implantació d’un sistema constitucional (progressista el 1837 i moderat el
1844).
A finals dels anys 30 s’instal.lava
a l’Europa Occidental un liberalisme moderat, basat en la Constitució Francesa
del 1791, consolidant-se el domini de la burgesia.
Es va formar una elit liberal
moderada que volia monopolitzar la política, marginant a la petita burgesia i a
les classes obreres, defensant el sufragi censatari (aquell que permet votar
només a uns quants) i impedint la pràctica de la llibertat: les associacions
obreres estaven prohibides.
Més tard, el radicalisme democràtic,
el republicanisme i els moviments socials van acabar amb tot això.
4. L’experiència
democràtica i social: 1848.
La revolució del 1848 va derivar de varies causes: les poques reformes del
1830, la repressió dels règims polítics, el deteriorament de les condicions de
vida dels artesans i obrers i una onada de motins al camp (1847). El moviment
revolucionari va ser diferent segons els països, però es va abolir el
feudalisme a l’Europa Oriental (excepte a Rússia), i van entrar els ideals
democràtics, el protagonisme de la classe obrera i els moviments nacionalistes.
La democràcia es basava en la
sobirania del poble, i el sufragi universal masculí en comptes del censatari.
La dimensió del protagonisme popular va fer que les reivindicacions es basessin
en els ideals d’igualtat social del 1793 i el primer socialisme: demanaven el
dret a treball, a l’ensenyament i a la sanitat.
El fenomen nacionalista es traduí en
moviments d’unificació política (Alemanya i Itàlia) i d’independència (dins
l’Imperi Austríac).
A París va començar el primer focus
revolucionari, començat per la petita burgesia i les classes populars. El 1848
la restricció de llibertats imposada pel govern conservador va ser el detonant
del moviment insurreccional, que va assaltar el palau reial i va fer fugir el
rei Lluis Felip d’Orléans. Es va proclamar la Segona República. El govern
provisional (republicans, socialistes i radicals) va impulsar unes reformes
polítiques i socials: llibertat política, sufragi universal masculí, supressió
de l’esclavitud... Es van crear els Tallers Nacionals, dirigits per l’estat,
per a supervisar aquestes reformes.
Després de les eleccions, el nou
govern republicà va tancar els tallers, i va parar les reformes iniciades. Va
haver-hi una nova insurrecció el juny del 1848, que va enfrontar burgesia i
classes populars, i que va ser esclafada per l’exèrcit i es van reprimir els
insurrectes (1500 afusellats i 25000 detinguts). La burgesia es va unir en un
nou govern liberal, per fer front a les aspiracions populars. Lluis Napoleó
Bonaparte va accedir al poder, proclamant el Segon Imperi (1851).
L’impacte dels fets va arribar a
tota Europa, afectant els règims feudals. L'imperi Austríac es va transformar
en monarquia constitucional.
Sols a Rússia va quedar una
estructura senyorial.
La revolució del 1848 va completar
la revolució burgesa. Les classes populars van mostrar la disparitat
d’interessos en front de la burgesia.
Tot això va plantejar nous horitzons
polítics, preparant l’evolució cap a la democràcia.
Els nacionalismes
La implantació dels governs liberals va anar unida al naixement de
moviments nacionalistes, que volien fer coincidir les fronteres polítiques amb
les nacions.
5. Els nacionalismes.
Després de la creació dels estats-nació (s.XIX) es van crear mercats
nacionals, per a unificar mesures i permetre la llibertat econòmica. La
revolució política va estimular la transformació econòmica, i el desenvolupament
d’una consciencia nacional, basada en uns vincles de llengua, història i
cultura comuns.
A Portugal, Holanda o Dinamarca la
coincidència era gairebé exacta. A França, la Gran Bretanya i Espanya es va
impulsar una uniformització, sovint conflictiva.
A França es va aprofitar el govern
centralista per a fer un desenvolupament econòmic, lingüístic i militar comú.
La bandera i l´himne van ajudar a unir tot el país.
A l’Europa central i oriental la
situació era molt diferent, degut a la diferència entre fronteres i comunitats
culturals. Els italians i els alemanys estaven dividits per fronteres, mentre
que polonesos, grecs i hongaresos estaven sotmesos a imperis com l’austríac o
el turc.
6.
Del Congrés de Viena a 1848.
Des de la consolidació dels estats
nació liberals van sorgir els primers moviments i les primeres revoltes per a
unir nacions sense estat.
A Grècia va sorgir una
insurrecció independentista el 1820 que reclamava la fi del domini turc sobre
la població grega. La reacció turca va ser molt dura, i va reprimir aquest
moviment fins al 1829, quan Grècia va proclamar la independència, ajudada per
França, la Gran Bretanya i Rússia, que volien debilitar l’Imperi Otomà.
Bèlgica es va independitzar
dels Països Baixos (creats el 1815) després d’una guerra civil iniciada el 1830
contra Holanda, amb l’ajut militar francès.
Dins l’Imperi Austrohungarès van sorgir diferents moviments
independentistes, provocats per l’autoritat i el domini que Àustria exercia
sobre els altres pobles que formaven l’imperi. El resorgiment nacionalista va
tenir lloc al mateix temps que el moviment liberal, i va tenir el seu punt
culminant el 1848, en que liberals, demòcrates i nacionalistes es van unir per
a posar fi a l’imperi.
-------------------------------------------------------
1-c. Socialisme i anarquisme.
1. Introducció. Situació
laboral.
La industrialització va alterar la
societat tradicional. D’una banda per les migracions rurals a les ciutats (que
van provocar l’aparició de molta mà d’obra no qualificada) i per l’aparició de
la nova cultura de progrés industrial, que es traduí en la introducció de
màquines i altres avenços per part dels industrials, que volien el màxim
benefici.
Les noves maneres de produir (en
fàbriques i en sèrie) es van imposar a les tradicionals (artesania) perjudicant
els gremis, que veien com havien de treballar més i a un preu més baix. Així
van sorgir les associacions d’ofici, per a la defensa del treball, que van
protagonitzar vagues i conflictes laborals la segona meitat del s.XVIII.
2. El moviment obrer.
Aquesta situació havia de donar lloc
a conflictes entre propietaris i treballadors: com els propietaris tenien la llei i la policia al
seu favor i reprimien qualsevol treballador que es queixés, els obrers van
veure la necessitat d’unir-se en defensa dels seus drets i interessos.
Aquestes associacions van ser
il.legalitzades des de finals del s.XVIII fins el 1824.
Les primeres associacions obreres
tenien un caràcter mutualista (d’ajuda entre ells) , però poc a poc van
començar a protestar (podem recordar el
moviment ludista, el 1811, que destruïa les màquines per considerar-les
enemigues dels treballadors) i
reivindicar millores laborals: poc després va néixer a Anglaterra la Trade
Union (1830 i 1833), que reivindicaven la reducció de la jornada laboral,
l’augment de salaris i el dret d’associació.
3. L’acció política
Alguns pensadors entenien que la
lluita obrera podia millorar aspectes concrets de la situació dels treballadors
però no solucionava el problema d’injustícia, d’aquí que elaboressin teories de
caràcter més polític que sindical que volien canviar l’estructura de la
societat, que era on era l’origen de les desigualtats.
La repressió contra la Trade Unions
va portar a un grup d’obrers a fundar un moviment, el cartisme (fins el
1848: Carta a la Cambra dels Comuns, vagues, manifestacions...) que demanava el
sufragi universal masculí entre d’altres punts d’inequívoc caràcter
polític. Recordem que la burgesia que uns anys enrere havia lluitat contra
l’Antic Règim per demanar més llibertat, participació i democràcia, ara que
havia aconseguit el sufragi censatari
(segons el qual només podien votar aquells que estaven en el cens, és a
dir els que podien demostrar un mínim de rendes anuals) barrava el pas a les
reivindicacions de la classe obrera, que no eren altres que les que la burgesia
havia demanat quan no estava en el poder.
Tot i que els cartistes van
fracassar, van mostrar la conscienciació dels treballadors al voltant d’uns
objectius polítics, i van aconseguir algunes millores: reducció de la jornada
laboral a 12 hores, i després a 10.
4. El socialisme utòpic
(1ª meitat del s.XIX)
Alguns pensadors parlaven de la
solidaritat col·lectiva com a principi moral i van elaborar projectes de
societats ideals on hi hauria igualtat social, generalment de manera pacífica i
apel·lant la difusió de nous valors morals. Cal destacar Fourier, Proudhon,
Saint Simon, Cabet i Owen.
Encara que no formen un grup
homogeni (Proudhon o Cabet serien més anarquistes) tots ells proposaren una
societat basada en la concòrdia i la solidaritat humana, que fomentés el
cooperativisme i la propietat col·lectiva
per tal de superar l’individualisme i la desigualtat del capitalisme.
S’acostuma a considerar que les
seves propostes eren més benintencionades que no pas realistes.
5. El socialisme
científic: el marxisme.
A la segona meitat del segle XIX Karl
Marx i Friedrich Engels van establir la teoria socialista que Engels va
anomenar socialisme científic i que després va rebre el nom de marxisme.
El Manifest Comunista es va presentar el 1848, i constava de 3
bases:
-La lluita de classes, i la fi de la relació opressors/oprimits.
-La crítica al sistema present, on el benefici enriqueix l’empresari i no
el treballador.
-La presa del poder per part dels treballadors: dictadura del proletariat
(comunisme).
Marx entenia la història com un
procés constant de canvi i desenvolupament en el qual l’economia és la base de
les societats. El motor dels canvis històrics cal buscar-lo en l’antagonisme
entre les classes socials, que pel control de la producció dona pas a la lluita
de classes entre els dominants (opressors) i els dominats (oprimits). El
capitalisme presenta aquesta lluita entre burgesos (propietaris) i proletaris
(treballadors) i de la lluita de classes
i triomf dels treballadors s’arribarà al següent i últim estadi de la història:
el socialisme on no existiran desigualtats econòmiques ni socials.
Per
arribar aquí, el proletariat ha de protagonitzar una revolució que li permeti
conquerir el poder polític i econòmic i organitzar un estat obrer al servei
dels treballadors. S’aboliria la propietat privada, s’instauraria la dictadura
del proletariat transitòriament i es nacionalitzarien els mitjans de producció
(és a dir, tota font de riquesa -terres,
negocis, indústries, ...- passaria a ser propietat de l’Estat). S’arribaria
així a una societat igualitària, el comunisme, organitzat en comunitats
de producció i consum.
Marx, al marge dels aspectes
teòrics, va dur a terme una activitat pràctica, defensant la creació de partits
obrers i participant activament en el moviment obrer internacionalista (La 1ª
Internacional, 1864).
6. L’anarquisme. (Pierre
Joseph Proudhon, Mihhail Bakunin)
Anarquisme deriva del mot grec anarquia,
que vol dir absència d’autoritat.
Encara que tradicionalment se l’ha integrat dintre de les teories
socialistes (coincideixen en les crítiques al capitalisme i en la lluita per un
ordre social més just, per la desaparició de la propietat privada i de la
religió) van anar diferint en els mètodes per aconseguir-ho.
Els anarquistes defensen la
llibertat humana i proposen un model sense jerarquies, classes ni autoritat; és a dir el rebuig de l’Estat i
de l’Església; volien la col·lectivització de tots els bens.
La nova societat estaria formada per
cooperatives de producció i consum i per mutualitats que substituirien
l’Estat. Hi hauria crèdits públics i gratuïts per a que els treballadors
poguessin començar a treballar per a ells mateixos.
Els anarquistes no creien en la
organització de partits polítics i sí en l’acció directe i la lluita espontània de les masses
obreres i camperoles per destruir la societat capitalista i l’Estat. És així
que per a ells tots els representants
d’aquests grups (burgesos, militars, governants,....) eren els enemics, d’aquí
que alguns membres de l’anarquisme protagonitzaren accions violentes.
7. El moviment internacionalista
Com els problemes de la classe
treballadora eren comuns a tots els països industrialitzats es va estendre la
idea de crear una organització supranacional per defensar els seus interessos.
Així, a Londres el 1864 els delegats
d’organitzacions de diversos països van fundar l’Associació Internacional de
Treballadors (AIT). El Consell General, dirigit per Marx va fixar dos
principis: emancipació de la classe obrera i conquerir el poder de l’Estat. Es
va definir la vaga com a mitjà d’acció més eficaç, i es va reivindicar la
jornada laboral de 8 hores, o la supressió del treball infantil entre d’altres.
Van sorgir diferències entre les
tesis oficials de Marx i les anarquistes que no volien la lluita política i
preconitzaven la insurrecció general. Bakunin va acusar el Consell General
d’autoritari. Més tard serien expulsats.
Arrel dels fets de la Comuna de
París (1871, quan la classe popular es va rebel·lar acusant el govern francès
de la derrota en la guerra contra Prússia) la Internacional va ser acusada
d’haver instigat la insurrecció i fou declarada il·legal i perseguits els seus
membres.
Al 1889 es va celebrar la IIª
Internacional (ja sense anarquistes) que insistí en les millores per als
treballadors (8 hores, subsidis d’atur...) i la condemna de les guerres, ja que
serveixen a interessos capitalistes. Va proclamar el dia 1 de Maig com Dia
Internacional dels Treballadors. Va aplegar milions de treballadors. Tanmateix
va instaurar l’himne de la Internacional.
La història de la IIª Internacional acaba amb l’esclat de
la Iª Guerra mundial, quan el sentiment nacionalista va fer que els ciutadans
recolzessin els seus governs en la lluita, en comptes d’unir-se per a evitar la
lluita.
8. Els partits obrers
L’actuació política es va centrar en
la creació de partits polítics. El 1875 es va fundar a Alemanya el Partit
Socialdemòcrata Alemany (SPD). En
pocs anys es va convertir en una organització poderosa i va ser un
referent molt important per els altres partits socialistes de cada nació.
En el sí del socialisme es va obrir
una escletxa entre els partidaris de seguir la línia marxista (ortodoxos) i els
d’introduir canvis en la línia de participar més en la vida parlamentària i
negociar amb els altres partits les lleis per millorar les condicions obreres
(revisionistes). Dels primers en sorgirà el comunisme, i dels últims la
socialdemocràcia.
9. Els grups sufragistes.
Al s.XIX el paper de les dones a la
societat encara no era igual que el dels homes: les famílies burgeses
reservaven tasques familiars per a elles, com tenir cura dels fills, de la
casa... i a les famílies treballadores les dones treballaven en fàbriques però
també tenien cura de la llar. Socialment eren considerades inferiors als homes,
i dependents d’ells.
Al llarg del s.XIX, la nova
indústria, la vida a la ciutat i l’augment de la instrucció femenina va
permetre crear una sèrie de nous oficis, normalment desenvolupats per dones:
telefonista, oficinista, mestra... això va generar un nou tipus de dona
moderna.
Aviat van sorgir grups de dones que
denunciaven que la nova societat liberal parlava de drets humans però
discriminava les dones. Així va néixer a Anglaterra el moviment sufragista, primer moviment organitzat femení, que
demanava l’accés als drets polítics, i el vot. Aquest moviment va ser un model
per a les dones dels diferents països en que es va aconseguir, durant el s.XX,
el sufragi femení.
La guerra va acabar d’integrar les dones
a la societat, ja que constituïen el 35% de la mà d’obra industrial. Les dones,
poc a poc, es van anar emancipant de l’home.
----------------------------------------------------------------------------------------------
1-d. El colonialisme.
A finals del s.XIX els països
occidentals es van llançar al domini del món, en el procés que es coneix com a
Imperialisme, basat en el domini cultural, polític i econòmic d’uns països
sobre els altres.
1. L’Europa dominant.
L’enorme desenvolupament assolit a
causa de la Segona Revolució Industrial va dividir el món en 2 parts: països
industrialitzats i països no industrialitzats: imposant-se els primers sobre
els segons. A principis del s.XX la resta del món era dependent d’Europa, que
va imposar els seus ideals econòmics i morals a la resta del món gràcies a la
seva superioritat tècnica i comercial, i de la vitalitat demogràfica.
A finals del s.XIX es va produir una
crisi econòmica a Europa. Gràcies als avenços del ferrocarril a Rússia i els
EE.UU, arribaven a Europa grans quantitats de blat i farina que obligaven a
baixar els preus dels cereals europeus. Aquesta crisi va anar acompanyada d’una
crisi de sobreproducció en tots els sectors: es van acumular reserves, va
augmentar la competència i moltes empreses van haver de tancar.
La indústria va sortir de la crisi
innovant els sistemes de producció i ampliant els mercats. Molts països
europeus tenien polítiques de defensa del mercat nacional, i es va veure molts
aspectes positius en la recerca, conquesta i explotació de nous territoris fora
d'Europa.
2. Les causes
econòmiques.
Les causes econòmiques van lligades
a les necessitats de la indústria dels països desenvolupats, el creixement de
la qual fa necessari buscar nous mercats per als seus productes.
Aquests nous mercats havien de ser
capaços de rebre productes de la metròpoli i alhora de facilitar el proveïment
de primeres matèries . La crisi de finals del s.XIX va obligar a molts països a
abandonar el lliure canvi i aplicar polítiques de protecció del seu mercat. Es
va haver de recórrer llavors a altres territoris sense explotar, com Àsia,
Àfrica i l’Amèrica Llatina. Per això era bàsic tenir el control d’aquestes
regions. La permanent necessitat d’ampliar mercats es la raó bàsica de
l’entrada d’Europa en altres continents.
Lenin va dir que la inversió
exterior era bàsica per a assegurar l’expansió del capitalisme, doncs el
control del mercat per part d’uns pocs productors fa que no sigui viable la
reinversió en el mateix. Cal buscar noves regions on la mà d’obra sigui barata
i hi hagi abundant matèria prima, l’única forma de fer rendibles les
inversions.
Es va comprovar que fins aleshores
les inversions exteriors dels països desenvolupats s’havien orientat cap a
altres també industrialitzats, i que la majoria del comerç continuava essent
entre països desenvolupats.
Es va qüestionar la rendibilitat de
l’Imperi Britànic existent a finals del s.XIX, ja que els costos de mantenir-lo
(administració, exèrcit...) eren superiors als beneficis. Els sectors influents
tenien molts beneficis i no col·laboraven amb la manutenció, mentre que les
classes mitjanes hi col·laboraven amb impostos, sense treure’n gaires
beneficis.
3.
Causes polítiques, ideològiques i demogràfiques.
Actualment es considera que aquestes
causes van ser igual d’importants que la causa econòmica.
El desenvolupament tècnic en
transport, armes, comunicacions i en les construccions (com el canal de Suez)
van permetre estendre el control militar i polític en zones allunyades, i
competir amb les altres potències.
A partir de la unificació d’Itàlia i
Alemanya les fronteres europees van quedar estabilitzades, i els desitjos
d’ampliar el poder es van traslladar a altres escenaris. La intenció dels
governs era ampliar el poder colonial tant com es pogués, per a demostrar així
la seva capacitat d’influència en el context internacional.
El fet que la Gran Bretanya fos la
primera potència industrial i que posseís l’imperi més gran va ser decisiu en
l’actuació de les altres potències (que pretenien equiparar-se), que van
començar una cursa per a controlar els nous territoris abans que els rivals.
Els polítics van considerar l’expansió colonial com una necessitat estratègica.
Però les causes profundes son
incomprensibles si no entenem les causes ideològiques: el nacionalisme i el
racisme. La idea d’una raça blanca superior, justificada per l’avenç tecnològic
i la capacitat d’imposar-se a les altres, es va donar com a fet científic. I
també a causa de la imposició d’un nacionalisme que reivindicava la
superioritat, i no idees com la
independència o la llibertat.
Aquests raonaments van ser defensats
per científics, escriptors..., que arrossegaven la resta de la població. Així
es justificava que el domini blanc era legítim, i que s’havia de dur a terme
amb qualsevol mitjà, inclòs la guerra. Rudyard Kipling creia que “és
responsabilitat de l’home blanc ajudar a educar i civilitzar els menys
afortunats”. Joseph Chamberlain defensava que “la raça britànica és la més gran
de les que ha governat al món”.
La justificació de dominar les
altres races es defensava amb el pretext de difondre la civilització occidental
entre les races inferiors, abolint costums indígenes com sacrificis humans, i
prohibint el comerç d’esclaus. gairebé totes les potències europees van
utilitzar la força per a imposar-se als territoris colonitzats.
En darrer lloc l’explosió
demogràfica europea va generar un flux migratori enorme, molta gent va emigrar
als territoris colonitzats.
Però no tothom estava d’acord amb
l’imperialisme, hi havia grups que s’hi oposaven. Així, a França hi havia
Clemenceau (radical) i Jaurès (socialista). La II Internacional va condemnar
fermament l’imperialisme, encara que no va tenir massa influència.
4.
L’imperialisme.
L’imperialisme es la culminació del
colonialisme iniciat al s.XVI, encara que van ser etapes bastant diferents:
Els vells imperis estaven ubicats a
les dues Amèriques, que al segle XIX ja quasi estaven emancipades, en la nova
etapa es va ocupar sobretot l’Àfrica, l’Àsia i el Pacífic.
En les antigues colònies els
emigrants havien creat societats similars a l’europea, mentre que les noves
eren territoris d’ocupació, on la minoria europea exercia el poder sobre la
majoria, aliena a l’europeïtzació.
El ritme d’ocupació de les noves
colònies (s.XIX) va ser molt ràpid, i el 1914 el 85% de la superfície terrestre
estava controlada pels europeus.
La primera ocupació va donar lloc a
pocs conflictes, al haver-hi sols interessos comercials, mentre que la segona
ocupació va causar guerres constants, ja que de l’expansió colonial en depenia
l’economia de països sencers.
5.
Àfrica.
Àfrica es un bon exemple d’aquest
nou tipus d’ocupació. A principis del s.XIX els europeus sols estaven
establerts en petites colònies costaneres. La rivalitat entre europeus i
l’esperit d’aventura van contribuir en l’ocupació d’Àfrica.
A la segona meitat del s.XIX,
expedicions científiques a la recerca de noves terres inexplorades
(Livingstone) i missions religioses que anaven a convertir al cristianisme (i a
fer accions humanitàries, com acabar amb l’esclavitud) van ser les primeres a
descobrir la geografia bàsica del continent. Les principals àrees explorades
van ser les conques dels rius Nil i Níger, i les terres de l’Àfrica central: Sàhara,
Sudan, Congo... Als anys 1870-1880 França i Anglaterra es van llençar a la
conquesta d’Àfrica.
-El projecte anglès tractava
de connectar el nord amb el sud, mitjançant un ferrocarril d’El Caire a el Cap,
i dominar la part oriental africana per a dominar també l’Oceà Índic. Van
obtenir alguns territoris rics en minerals, i el control d’Egipte, on van fer
el Canal de Suez.
-Els francesos pretenien
dominar tot l’oest africà. Des d’Algèria i Tunísia van anar dominant el nord
africà, fins a arribar al Sudan, on es van trobar amb els anglesos.
A la rivalitat entre anglesos i
francesos s’hi va sumar Bèlgica, que van ordenar explorar el Congo. També els
alemanys s’hi van sumar, comerciant per l’Àfrica central.
El canceller Bismarck va celebrar la
Conferència de Berlin el 1885, a la que van assistir 14 països europeus.
Allà es van discutir les condicions de
l’expansió colonial a l’Àfrica i es van pactar els principis d’ocupació.
A partir de llavors a la
colonització d’Àfrica s’hi van afegir els alemanys (Àfrica negra), els
portuguesos (Angola, Moçambic) i països com Itàlia i Espanya, que van ocupar
petits territoris.
L’enfrontament entre interessos
va ser inevitable, i van començar una sèrie de conflictes:
L’any 1890 els anglesos d’El Cap es
trobaven amb l’oposició de dues petites repúbliques (Transvaal i Orange) en
mans dels holandesos africans (boers), que havien marxat d’El Cap (on vivien
des del s.XVII) per l’ocupació anglesa. Els anglesos van trigar 3 anys a envair
aquests territoris on hi havia mines, i se’l van annexionar.
Anglesos i francesos es disputaven
Fashoda (1898), un territori al Sudan, i van estar a punt de començar una
guerra. Finalment els francesos es van retirar.
6. Àsia.
Des del s.XVI hi havia colònies
europees a l’Àsia, però igual que a l’Àfrica, eren punts a les costes, des d’on
comerciaven. Va ser al s.XIX quan es va començar a ocupar les grans extensions
per part dels europeus.
Però a diferència del que va passar
a l’Àfrica, a l’Àsia no sols hi havia potències europees lluitant pel control de
les colònies: s’hi van afegir altres països com Rússia, els EE.UU. i Japó.
Els enfrontaments entre les grans
potències van ser constants: França, Anglaterra i Holanda es disputaven el
Sud-Est asiàtic; Rússia i Anglaterra l’Àsia central (Pèrsia, Tibet); els EE.UU.
i Espanya es disputaven les Filipines; i Japó i Rússia la Xina.
La colonització britànica es va
concentrar sobretot a l’Índia, on posseïa els ports de Madràs, Calcuta i
Bombai. A partir de mitjans del s.XIX es va decidir que l’administració es
faria directament des d’Anglaterra, i que la reina Victòria seria proclamada
emperadriu. Anglaterra va tenir que lluitar amb francesos i russos, que
controlaven els territoris veïns (Birmània, el Tibet i Afganistan) .
França va controlar principalment el
Sud-Est asiàtic, on va crear el Regne d’Indoxina. Els anglesos també hi tenien
interessos, i es van haver de disputar el control de la zona. Finalment es va
acordar que el regne de Siam seria neutral, i que serviria de frontera.
El cas de la Xina va ser atípic: cap
país no va arribar a dominar-la, però els anglesos hi comerciaven, canviant té
i seda xinesos per opi indi, fins que els xinesos van prohibir el comerç d’opi.
Els anglesos en seguien venent, i així van començar les guerres de l’opi.
aquestes van acabar amb el Tractat de Nanquin (1842), pel que els anglesos van
aconseguir el control de Hong-Kong i el permís per a obrir 12 ports comercials.
Entre el 1885 i el 1911 va haver-hi
un veritable assalt pel territori asiàtic, i a partir d’aquesta va començar un
veritable espoli per part dels anglesos, fins que el 1911 una revolució va
posar fi a l’Imperi Britànic, alliberant la Xina del control imperial.
7.
Altres llocs.
Els britànics també posseïen
Austràlia i Nova Zelanda, colònies de població anglesa, que van acabar sent
estats sobirans dens l’Imperi Britànic (Commonwealth)
Els holandesos controlaven part de
la regió (Indonèsia), motiu que va causar algun conflicte amb els anglesos.
8.
L’administració dels territoris: el model britànic.
L’Imperi Britànic, que era el més
extens en territori, va implantar un model d’organització que després es va
generalitzar a la resta de colònies:
-Colònies: Depenien directament de la metròpoli, i l’autoritat era
en mans d’un governador, amb un equip de funcionaris que eren la elit política.
aquests eren els territoris que més directament eren sotmesos als interessos
econòmics de la metròpoli.
-Protectorats: On teòricament hi havia un govern indígena
respectat per l’administració metropolitana, encara que aquesta exercia a la
pràctica el control d’algunes funcions. Era el cas de les colònies que ja
tenien una estructura d’estat, com Egipte.
-Mandats: Van néixer després de la I Guerra Mundial, per a
administrar els territoris depenents de les potències perdedores. Així, una
potència colonial exercia la tutela d’una zona en representació de la Societat
de Nacions.
-Colònies de poblament: On s’assegurava una colònia permanent amb prou
població europea per a imposar-se a la població indígena. Van ser anomenats
Dominis Britànics, i van disposar d’un govern propi, encara que depenien en
algunes coses de la metròpoli. Es el cas de Canadà (1867), Nova Zelanda (1854),
Sud-Àfrica (1872) i Austràlia (1890).
9.
Conseqüències als pobles colonitzats.
Als països colonitzats es va
experimentar uns canvis brutals, des de tots els punts de vista, que van
afectar greument a la població nativa.
Econòmicament (a excepció
d’alguns aristòcrates simpatitzants amb els colonitzadors) es va perjudicar la
població indígena, que va veure les seves terres expropiades. Els cultius de
subsistència es van canviar per monocultius: les plantacions, que responien a
les exigències dels colonitzadors: cautxú a Indonèsia, cacau a Nigèria... Es va
forçar la productivitat, el comerç amb la metròpoli i la introducció del paper
moneda.
Demogràficament, va haver-hi
un augment de població (gràcies a la introducció de vacunes, hospitals...) que
va trencar l’equilibri natural i van aparèixer problemes com la manca d’aliment
(sobretot a l’Àfrica). En alguns llocs, però, hi va haver un descens de
població a causa dels treballs forçats a que es sotmetia la població.
L’estructura social es va
canviar, acabant amb el sistema tribal i el sistema de jerarquies típiques,
introduint noves estructures socials, religions... Es van dividir unitats
nacionals, i es va obligar a conviure a pobles rivals. Es va forçar alguns
indígenes a ingressar a l’exèrcit, i es va afavorir econòmicament a determinats
èlits socials a canvi de la seva fidelitat, creant enfrontaments entre els
mateixos indígenes.
Culturalment es van canviar
les tradicions i cultura populars per la nova cultura occidental. Els pobles
indígenes van perdre part de la seva identitat. Els missioners van forçar la
introducció del cristianisme, que va acabar suplantant en alguns casos (a
l’Àfrica sobretot) els cultes que es practicaven. A l’Àsia, però, es va saber
resistir millor l’assalt cultural europeu.
